MÓN ASSOCIATIU

Les xarxes socials afavoreixen un associacionisme més líquid
Per Esther Hachuel

1. Panorama: La participació ciutadana en associacions va en descens

Els éssers humans compartim amb altres espècies del regne animal un tret fonamental: el de ser gregaris. Entre les manifestacions d’aquesta tendència trobem la vida en col·lectivitat, en agrupacions de cases, la família, etc. I una d’aquestes formes de vida en col·lectivitat és precisament l’associacionisme. Aquest fenomen general en les societats humanes, té a Catalunya una expressió pròpia i molt idiosincràtica, ja que te una especial intensitat que potser no trobem en altres territoris.

Sabem de l’existència de gremis, de confraries i altres col·lectius professionals o de grups d’ajuda mútua al menys des de l’edat mitjana. Tot i així, el dret d’associació com a tal és reconegut per primer cop a la constitució espanyola de 1869 i es concreta l’any 1887 en la primera llei estatal d’associacionisme.

El segle XIX a Catalunya planta la llavor de l’associacionisme actual i el Baix Llobregat no és aliè a aquest bullici. És per això que és habitual trobar a les nostres ciutats edificis que havien donat seu i encara ara en donen a entitats diverses: ateneus, casinos, centres parroquials, sindicats agraris...

D’ençà del segle XIX l’associacionisme ha experimentat un important creixement tant pel nombre d’associacions com pel nombre de persones associades. Sovint ha jugat un paper clau en la consecució d’avenços i de millores socials, i això és així especialment al Baix Llobregat i l’Hospitalet. Només cal recordar l’associacionisme obrer, l’associacionisme veïnal, l’associacionisme feminista o l’estudiantil... tots ells coneguts per haver assolit importants reptes que han acabat en millores per al conjunt de la ciutadania.

L’associacionisme i els moviments socials contribueixen al progrés. Tot sovint l’associacionisme va, fins i tot, pel davant de la política i acaba generant línies d’actuació en l’àmbit de l’administració, generant-se cercles “virtuosos” de retroalimentació. Penso, per exemple, en les associacions que feien tasques de memòria democràtica, en la creació de la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat (any 2005) i en les importants sinèrgies que s’han creat entre ambdues.

Un altre tema a reflexionar és si l’alt volum d’associacions existents no divideix excessivament la base social. Sempre poso el mateix exemple, perquè m’agrada: a nivell europeu una de les més grans organitzacions sense ànim de lucre dedicada a la defensa del patrimoni la trobem al Regne Unit. És el National Trust, creat a finals del segle XIX. Segons dades del seu web tenen 5 milions i mig de persones associades; uns 50.000 voluntaris i voluntàries i 10.000 persones en nòmina. Es diu ràpid! Cap associació al nostre país aglutina tanta gent, però estic segura que si sumem les persones associades de tots els grups de defensa del patrimoni, sortiria una xifra important.

També per reflexionar vull mencionar les estadístiques que dona l’IDESCAT en relació a l’associacionisme: la participació ciutadana en associacions va en descens. Potser les noves formes d’associacionisme afavorides per les xarxes socials són més líquides, no necessiten de la constitució jurídica d’un ens i les persones s’associen i disassocien de diferent manera. Caldrà estar atents a aquest fet.