2. Infraestructures

2.1. FC Barcelona

2.1.1. Ciutat Esportiva Joan Gamper

Inaugurada l’1 de juny de 2006, la Ciutat Esportiva Joan Gamper es troba ubicada a Sant Joan Despí i acull els entrenaments del primer equip del FC Barcelona, així com els dels diferents equips del futbol base de l’entitat blaugrana i els partits de les diferents competicions d’aquests, així com gran part de l’esport formatiu de les seccions blaugranes.

Amb una superfície de 136.839 metres quadrats, consta de nou camps de futbol i una zona específica pel treball de porters, un pavelló poliesportiu -amb tres pistes de bàsquet i capacitat per a 472 espectadors-, un edifici amb despatxos, sales de reunions, un vestidor per l’equip professional i un gimnàs i un edifici més amb vestidors pels equips de futbol base.

També hi trobem La Masia – Centre de formació Oriol Tort, residencia que acull els esportistes més joves de les diferents disciplines del club blaugrana, que disposa d’un equip educatiu i de gestió que ajuda els nanos a fer compatible la seva formació esportiva amb la pròpiament pedagògica.

2.1.2. Estadi Johan Cruyff

L’estadi Johan Cruyff, en honor al mític futbolista i entrenador neerlandès del FC Barcelona, va ser inaugurat el 27 d’agost de 2019. Amb una capacitat per a 6.000 espectadors, és l’estadi en què actuen com a locals el Barça B, el Femení, i el Juvenil A i B i va agafar el relleu del Mini Estadi.

Tot i situar-se al voltant de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, la seva operativa de funcionament és independent. L’estadi, que disposa d’un aparcament de 600 places, ocupa 17 hectàrees d’una zona de 25, en el qual s’ha dut a terme una urbanització consistent en 10.000 metres quadrats de sòl urbà: el nou barri de Les Begudes.

A més, el FC Barcelona ha restaurat Can Felip, una masia del segle XXI declarada com a bé cultural i d’interès nacional situada al cantó de l’estadi. Es tracta d’una construcció que en el seu origen era una torre de vigilància de 14,6 metres d’alçada i 2,5 de diàmetre que servia per controlar els moviments pel riu Llobregat dels antics exèrcits. Declarat com a bé cultural i d’interès nacional.

2.1.3. Can Rigalt

Els terrenys del barri de Pubilla Casas, a L’Hospitalet, pertanyen al Barça des de 1997, quan l’expresident Josep Lluis Nuñez els va comprar. Però pràcticament des d’aleshores el club blaugrana s’ha desentès d’un terra en què abans hi havia una finca senyorial que encara conserva l’escut del llindar de la porta, que és d’interès nacional.

Les queixes dels veïns de la zona es repeteixen un cop darrere l’altre degut a les males herbes i la brutícia que acumula la propietat, amb tot de rates fent de la zona el seu habitatge. Fins i tot vivien allí, fins fa uns anys, una trentena de sense sostre.

Tot i això, els terrenys que comprenen fins a cinc hectàrees han estat revalorats, i els últims comptes del club blaugrana valoraven la terra en 33,3 milions d’euros. Està previst que a la zona, en la que hi ha una subestació elèctrica de Red Eléctrica, s’hi construeixin algun dia 1.200 pisos; també es va parlar d’un projecte, el de l’Hospital General de l’Hospitalet de Llobregat.

2.2. RCD Espanyol

2.2.1. Stage Front Stadium

Després de l’estafa de Power8, nom comercial que va dur el RCDE Stadium entre 2014 i 2015, l’estadi de l’Espanyol, ubicat entre els termes municipals de Cornellà i el Prat, va estar molts anys sense nom oficial, fins que l’estiu de 2023 el club va arribar a un acord amb l’empresa nord-americana de ticketing Stage Front per a cedir el ‘naming right’.

Amb un aforament per a 40.500 espectadors i un aparcament de 3.278 places, l’Stage Front Stadium va ser inaugurat el 2 d’agost de 2009 i està reconegut per la UEFA com un estadi de 4 estrelles. Destaquen les plaques fotovoltaiques que cobreix tot l’estadi excepte les cantonades, el que permet un gran estalvi energètic. L’Espanyol espera que el seu coliseu sigui clau per retornar a Primera divisió l’any següent al seu descens.

Es tracta d’un projecte dels arquitectes Mark Fenwik i Esteve Gasulla que al 2010 va rebre la distinció ‘Stadium Business Award’ que el distingia com a millor estadi del món, una autèntica joia pel Baix Llobregat i que ja ha sigut la seu de diversos partits internacionals. És un dels 15 estadis escollits per la RFEF a la candidatura del Mundial 2030, la qual comparteix Espanya amb Portugal i el Marroc; tot i això, si surt escollida la llista d’estadis restarà reduïda a 11.

2.2.2. Projecte Ciutat Esportiva

No és una instal·lació com a tal, ja que encara no existeix, però l’Espanyol fa molts anys que busca nous terrenys a la zona del Baix Llobregat per tal de construir una nova Ciutat Esportiva que es complementi amb la que ja té a Sant Adrià del Besòs. El club blanc-i-blau vol que els terrenys estiguin el més a prop possible de l’Stage Front Stadium.

L’entitat ha explorat diverses zones a Gavà, Sant Just Desvern, l’Hospitalet i Sant Feliu, però encara no ha trobat el lloc adient per construir l’instal·lació. La idea és que aquesta compti amb quatre camps de futbol, on entrenarien primer equip, filial i juvenils, i un petit estadi pels partits del filial i del femení, així com oficines perquè allí es tracti el dia a dia del club.

2.3. Federació Catalana de Futbol

2.3.1. Futura Ciutat Esportiva

L’Espanyol no és l’únic club de futbol que busca fer una Ciutat Esportiva nova. La Federació Catalana de Futbol (FCF) també té la mateixa intenció i ja ha trobat els terrenys on la construirà: Sant Feliu de Llobregat. La instal·lació, que encara no té data d’inici de construcció -però que des de l’estament s’assegura que no passarà més de dos anys des de la primera pedra fins a la seva finalització- ocuparà més de 68.000 metres quadrats i estarà situada al cantó del parc Mas Lluí.

El projecte de Ciutat Esportiva de la FCF consta d’un estadi amb grades per 1.500 espectadors, dos camps de futbol 11, dues pistes de futbol sala -una d’elles amb capacitat per a 300 persones-, un camp de futbol platja amb un aforament de 200 espectadors, la nova seu de la FCF -que ocuparà 5.000 metres quadrats-, la Mutualitat Catalana de Futbolistes -2.000 metres quadrats-, vestuaris, gimnasos i un auditori amb capacitat per 300 persones. Tot i això, amb el canvi al consistori de Sant Feliu, la possibilitat de construir la nova ciutat esportiva no està gens clara.

2.4. Emilio Sánchez Club

Situada a El Prat de Llobregat, la ES Club compta amb més de 10.000 metres quadrats de superfície en un entorn de luxe en què el tenis i els esports de raqueta són els principals protagonistes -27 pistes de tenis, 8 de pàdel, 2 de minitenis i un frontó-, però també s’hi poden practicar altres disciplines com futbol -3 camps- o bàsquet -2 pistes-. A més, la instal·lació compta amb un gimnàs, una piscina exterior, restaurant, espais per esdeveniments i un munt de serveis relacionats amb el món de l’esport i el benestar.

Es considera un centre d’alt rendiment que opera des de 1998, quan dos extenistes professionals com Emilio Sánchez Vicario i Sergio Casal van arrencar el projecte amb la idea que els joves formats a la ES Club tinguin èxit en el món professional, en un ambient que potenciï les seves virtuts tenístiques però sempre de la mà de l’educació.

2.5. Canal Olímpic de Catalunya

Construït l’any 1990 per l’Institut Català del Sol pensant en els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, el Canal Olímpic de Catalunya es troba a Castelldefels. Es tracta d’un centre on es poden practicar multitud d’esports, sobretot d’aigua. Té 43 hectàrees de superfície, 15 de les quals corresponen al mateix canal, que al voltant seu té un circuit asfaltat de 2.800 metres. Tres camps de futbol, tres de voleibol, tenis-taula, una zona de pitch & putt amb nou forats, un club de pàdel i una zona per fer tir amb arc, la resta de la instal·lació.

Després d’acollir la cita olímpica, el Canal Olímpic ha esdevingut un lloc de turisme familiar, de visites d’escoles i de casals d’estiu. A més, serveix de preparació d’alguns atletes per a les seves cites i també s’han celebrat diversos campionats nacionals i internacionals.

2.6. Centre Municipal de Vela El Prat

Es troba a la platja del Prat i té com a objectiu principal donar a conèixer les activitats i els esports nàutics com patí català, catamarà, windsurf, paddelsurf, caic de mar i surf. Consta d’un edifici polivalent i un terreny annex destinat a la varada d’embarcacions. La gestió del centre està a càrrec de la Federació Catalana de Vela.

Acreditat com a destinació turística sostenible amb el distintiu ‘Biosphere’, el Centre Municipal de Vela El Prat ofereix diferents cursos, activitats nàutiques per a grups, lloguer d’embarcacions i avarada d’aquestes -tant de vela com de motor- i campus i casals, entre d’altres.

2.7. Club de Golf Barcelona

Dissenyat per un dels millors golfistes espanyols de tots els temps com José María Olazábal, el Club de Golf Barcelona està situat a Sant Esteve de Sesrovires i compta amb dos camps: el Masia Bach, de 18 forats, par 72 i 6.271 metres i l’executive, de 9, per 31 i 1.780 metres, així com un camp de pràctiques.

Però no només això, si no que també disposa de tres pistes de pàdel, tres d’elles panoràmiques, sala de fitness i una piscina exterior en un entorn immillorable.

2.8. Residència Joaquim Blume

Es tracta d’una residència esportiva que dona acollida als esportistes en un lloc de referència per a la pràctica de l’esgrima o la natació. Amb capacitat per a 140 llits, és una que depèn institucionalment de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya. 

A la Blume hi trobem una sala d’esgrima, gimnàs, piscina coberta de 25x12,5 metres, pavelló triple, sala de tir i camp de futbol de gespa artificial. A més, forma part del complex esportiu en què trobem el centre de medicina esportiva del Consell Català de l’Esport i l’Institut d’Ensenyament Secundari Joaquim Blume, on segueixen els seus estudis els esportistes de la residència en edat per a fer-ho.

3. Clubs

Més enllà de la presència del FC Barcelona a causa de la Ciutat Esportiva Joan Gamper i de l’Espanyol, que juga els seus partits com a local a l’Stage Front Stadium de Cornellà de Llobregat, el Baix Llobregat té moltíssims clubs de diversos esports. A continuació veurem els més destacats.

3.1. Futbol

3.1.1. UE Cornellà

L’entitat de l’esport rei més destacada del Baix Llobregat competeix a Primera RFEF, el que seria l’antiga Segona divisió B. Tot i això, la temporada 2023-24 al Municipal de Palamós, després de no arribar a un acord amb l’Espanyol per fer-ho a l’Stage Front Stadium; no ho pot fer al Municipal de Cornellà perquè el seu camp no compleix les normatives de la RFEF per la categoria. Compta a les seves vitrines amb una Copa Catalunya, la guanyada la temporada 2017-18. La seva presidenta és, des de març de 2022, Maribel López.

Fundada el 1961, la Unió Esportiva Cornellà té un gran amb un reconegut futbol base del qual han sorgit futbolistes importants com ara Jordi Alba, Víctor Ruiz, Keita Balde, Edgar Badia, Javi Puado o Nico Melamed.

A més a més, compta amb la Fundació UE Cornellà, sota la qual competeixen equips de futbol base, femenins i amb necessitats especials, aquests últims sota la nomenclatura de INSERCOR. Tots aquests equips i els de la pedrera de la UE Cornellà juguen els seus partits al Municipal de Cornellà, a l’ombra de l’Stage Front Stadium.

3.1.2. AE Prat

Sense representants a Segona RFEF, el primer equip que trobem a Tercera Federació que pertany al Baix Llobregat és l’Associació Esportiva Prat, que va baixar la temporada 2022-23. El club, que juga els seus partits al Municipal Sagnier, està presidit per Luis Quiñero.

Nascuda l’any 1945, l’AE Prat va entrar a formar part del futbol professional la temporada 2012-13, a l’aconsseguir el seu primer ascens a Segona divisió B. Després d’anys d’anades i tornades, els ‘potablava’, com afectuosament se’ls coneix, van aconseguir encadenar quatre campanyes consecutives al citat futbol professional, però han perdut la categoria.

3.1.3. CE L’Hospitalet

Porta uns anys el Centre d’Esports L’Hospitalet de baixada. Va caure del futbol professional la temporada 2020-21, coincidint amb la reestructuració del futbol espanyol, i des d’aleshores competeix a Tercera RFEF. Durant tres temporades, de 1963 a 1966, va competir a Segona divisió.

Presidit per Santi Ballesté, al llarg de la seva història ha tingut jugadors que acabarien fent-se un nom al món del futbol Raúl Longhi, Joan Golobart, Roberto Fresnedoso, Toni Velamazán, Marc Pedraza o Pol Llonch.

El CE L’Hospitalet, campió de la Copa Catalunya la temporada 2019-20, disputa els seus duels com a local a l’Estadi Municipal de Futbol de L’Hospitalet de Llobregat.

3.1.4. UE Castelldefels

Any especial per a la Unió Esportiva Castelldefels, que el 2023 ha celebrat el seu 75 aniversari. Equip de Tercera de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), l’entitat presidida per Jordi Zorrilla mai ha estat al futbol professional i històricament ha jugat a divisions inferiors del futbol català.

La UE Castelldefels, que juga els seus partits a l’Estadi Municipal Els Canyars, compta amb filial i equips de futbol base, on treballa per tal que els futbolistes formats a casa acabin al primer equip.

3.1.5. Levante Las Planas

El Levante Las Planas és un club que té la seva seu a Sant Joan Despí i que destaca pel seu equip femení, que juga a la màxima categoria del futbol nacional, on va retornar la temporada 2022-23 després de nou anys. Club fundat l’any 1983, el seu masculí milita a Segona Catalana.

L’entitat, que té 33 equips (16 masculins i 16 femenins) i més de 450 futbolistes, és un club referent de la zona per a totes les nenes que volen jugar a futbol, cada cop més. El Levante Las Planas i el Barça són els dos equips catalans que juguen a la Primera divisió femenina.

Club que destaca pels seus valors, té clares les seves directrius: més enllà de l’aspecte futbolístic, fa servir l’esport com eina educativa, d’igualtat i d’integració social a la comunitat de Sant Joan Despí.

3.2. Bàsquet

3.2.1. CB Prat

Fundat el 1951, un dels majors èxits del CB Prat va ser estar a punt de pujar a l’ACB la temporada 1997-98. Actualment, l’equip masculí competeix a LEB Plata, tot i que l’última gran fita la van aconseguir les noies: la temporada 2021-22 van pujar a la Copa Catalunya, la categoria més alta del bàsquet català.

Va néixer com a Club Baloncesto Prat com a escissió de la Joventut Associació de Pares de la Família Prat. El 1984 va crear el primer equip femení de la ciutat del Prat, i l’any 1995 es fusiona amb l’Associació Esportiva Prat. Juga els seus partits com a local al Pavelló Joan Busquets, anteriorment denominat poliesportiu Estruch.

3.2.2. Bàsquet Cornellà

Els germans Gasol i Roberto Dueñas, per posar uns exemples, han passat per la base d’aquest equip que des de l’any 1992 col·labora amb el Barça en la formació de joves talents.

Bàsquet Cornellà va ser fundat el 1929 i refundat després de la Guerra Civil Espanyola. Compta amb equip masculí que competeix a la LEB Plata i femení que ho fa a la Copa Catalunya.

Actualment, el Bàsquet Cornellà té més de 450 esportistes a les seves files, els quals estan repartits en 27 equips masculins i femenins, que disposen de primer equip i la seva base esportiva corresponent.

3.2.3. FB Barcelona CBS

L’equip femení del Barça de bàsquet juga els seus partits al pavelló Juan Carlos Navarro. Competeix a la Lliga Endesa Femenina, la màxima categoria estatal i, tot i classificar-se per jugar l’Eurocup 2023, l’alt cost per participar en la competició va fer que el club prengués la decisió de no jugar-la per assentar la secció.

L’equip blaugrana va signar un acord el 2009 amb el Club de Bàsquet Santfeliuenc, nascut l’any 1927, per compartir secció femenina i pavelló.

3.2.4. Bàsquet UNES Barça

El Futbol Club Barcelona-Institut Guttman és un equip de bàsquet en cadira de rodes que des del 2001 forma part de les seccions amateurs del club blaugrana. Amb la gestió a càrrec de l’UNES des del 2009, el 2023 competeix a Segona divisió i juga al pavelló Juan Carlos Navarro de Sant Feliu de Llobregat.

3.3. Beisbol

3.3.1. CB Viladecans

El gran dominador de la Liga Nacional de Beisbol División de Honor entre els anys 1982 i 2002, aixecant 21 títols consecutius -on va ser clau Félix Cano, un dels millors jugadors espanyols de tots els temps-, va ser fundat el 1945 i té una gran base, a més d’una secció femenina de softbol molt potent amb 13 títols de lliga. Per les seves files han passat jugadors que han acabat marxant a la potent lliga d’els Estats Units com ara els germans Omar i Franck Hernández.

Juga els seus partits com a local al Camp Munici-pal de Beisbol de Viladecans, al qual es van disputar les semifinals dels Jocs Olímpics de Barcelona 92’. També ha estat l’estadi on s’han jugat Copes Intercontinentals (1991 i 1997) i Copes d’Europa (1989, 1994, 1998 i 2007).

3.3.2. CBS Sant Boi

Club de beisbol i softbol fundat el 1972 que compta amb totes les categories inferiors i un equip a la Lliga Nacional de División de Honor. El CBS Sant Boi, club que té molta cura dels seus equips de la base, juga els seus partits com a local a l’Estadi Municipal Antonio Hervás.

Anomenat fins al 1983 Cinco Rosas ja que l’equip està ubicat en aquest barri, el CBS Sant Boi té dues lligues (2003 i 2010), quatre Copes del Rei (2002, 2003, 2006 i 2015), mentre que l’equip femení de softbol ha guanyat tres Copes de la Reina (2013, 2014 i 2015) i una lliga (2013).

3.4. Rugbi

3.4.1. UE Santboiana

La UE Santboiana és el club de rugbi més important del Baix Llobregat. Es tracta del club degà del rugbi espanyol fundat l’any 1921 per Baldiri Aleu i és l’equip que més temporades acumula a la Divisió d’Honor, 53. De totes elles, en vuit ha aconseguit ser campió, l’última la 2021-22. També acumula 12 Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, quatre Copes Ibèriques i tres Copes Pirineus.

El conjunt de Sant Boi, que juga els seus partits a l’estadi Baldiri Aleu, té prop de 400 jugadors i jugadores repartits entre l’Escola, els equips de formació, l’equip sub-23 i els séniors, tan masculí com un femení que juga a la Divisió d’Honor Catalana Femenina.

U.E. Santboiana i Aviron Bayonnais es van enfrontar el 2 de setembre de 2023 a l’Estadi Baldiri Aleu amb motiu del Centenari del nostre degà del rugby. El partit va tancar el cercle del centenari i va ser el plat estrella de les diferents activitats realitzades per conmemorar els 100 anys d’història del club, doncs l’Aviron Bayonnais, equip de primer nivell mundial al Top-14 i amb el que el degà té un acord de col·laboració, ha estat un convidat de luxe per l’ocasió.

3.5. Altres esports

Al Baix Llobregat també comptem amb grans clubs d’altres esports com per exemple futbol sala (Club 5 Sala Martorell), voleibol (CV Esplugues, CEV L’Hospitalet, CV Sant Boi), handbol (CH Gavà, Handbol Cooperativa Sant Boi, Handbol Esplugues, Handbol Molins), hoquei (Hoquei Club Sant Just), atletisme (CA Olesa, CA Molins, CA Sant Boi, CA Gavà), natació (CN Prat, CN Martorell, CN Molins de Rei).

4. Esportistes destacats

4.1. Jordi Alba

El veterà lateral esquerre ha marxat del Barça per fer les Amèriques amb els seus amics Leo Messi i Sergi Busquets, formant tots tres part del mateix equip, l’Inter Miami de David Beckham. A la recta final de la seva carrera, Jordi Alba (L’Hospitalet de Llobregat, 1989) es va formar al Barça, però no es va confiar en ell i després de sortir cedit un parell de temporades al Cornellà, va fitxar pel València a canvi de sis milions d’euros.

Tot i això, va sortir a préstec al Nàstic de Tarragona, però en retornar a l’equip valencià es va fer l’amo i senyor del lateral esquerre fins que el Barça el va recuperar pagant 14 milions d’euros. Després de deu temporades com a blaugrana guanyant multitud de títols (un campionat del món de clubs, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa, cinc lligues, quatre Copes del Rei i tres Supercopes d’Espanya), Alba ha decidit canviar d’aires. A més, ha jugat 93 partits amb la selecció espanyola, marcant deu gols i guanyat l’Eurocopa de 2012, on a més va entrar a l’onze ideal de la competició. El 2023 s’ha retirat com a internacional.

4.2. Éric García

El central del Girona es va formar a la base blaugrana, però on es va fer futbolista professional va ser al Manchester City anglès. Després de dues temporades a la Premier League les quals es van sumar a les dues més que va estar a l’Acadèmia de l’entitat britànica, el Barça va aconseguir que retornes al club en què es va formar.

Éric García (Martorell, 2001) és un central que tot i la seva joventut ja ha jugat en dos dels millors equips del món i ha guanyat títols. És internacional absolut amb la selecció espanyola.

4.3. Nico Melamed

Nascut a Castelldefels l’any 2001, el jove jugador de l’Espanyol és un emblema per l’afició periquita. Format a la base del club, va arribar al primer equip blanc-i-blau la temporada 2019-20 i no va trigar a demostrar la seva qualitat. De pares argentins, ha jugat amb les categories inferiors de la selecció espanyola, però l’Argentina està molt atenta a la seva evolució. El seu avi, Felipe Ribaudo, va ser campió del món de clubs amb Estudiantes La Plata.

No és un jugador qualsevol per l’Espanyol, ja que a més de tindre un gran nivell i ser capaç de resoldre ell mateix un partit, és portador d’un número molt especial pel club: el ‘21’, dorsal que lluïa Dani Jarque.

4.4. Germans Gasol

Què hem de dir nou d’en Pau (Sant Boi, 1980) i d’en Marc (Sant Boi, 1985), poder els dos esportistes més importants que ha tingut mai la comarca. El primer està retirat després de tocar el cel amb la selecció espanyola i amb Los Angeles Lakers, mentre que el segon fa de president-jugador al Bàsquet Girona.

Amb un palmarès envejable, són dos dels millors jugadors de bàsquet de la història del país. Han aconseguit Mundials, Eurobaskets, anells de l’NBA -dos en Pau amb Los Angeles Lakers, un en Marc amb Toronto Raptors-, però se’ns dubta el seu major èxit és la Gasol Fundation que gestionen tots dos. Es tracta d’una organització que lluita per reduir els índexs d’obesitat infantil, principalment.

Sorgit de la pedrera del CB Cornellà, Pau Gasol va triomfar al Barça abans d’estar 18 temporades a la NBA, on va defensar els Memphis Grizzlies, Los Angeles Lakers, els Chicago Bulls, els Sant Antonio Spurs i els Milwaukee Bucks. Va tornar al Barça la temporada 2020-21, retirant-se l’octubre de 2021. Els seus millors anys van ser defensant als Lakers, equip que va retirar la seva samarreta amb el número 16. A més, és el primer jugador espanyol en entrar al Hall of Fame.

Marc Gasol, cinc anys més jove que el seu germà, va jugar 18 temporades a l’NBA. També va començar al CB Cornellà, però va marxar al Lausanne Collegiate School de Memphis, on va demostrar tot el seu potencial. Tot i això, va tornar a Espanya per defensar al Barça i, després de passar per l’Akasvayu Girona, va fer el seu camí al bàsquet nord-americà. Memphis Grizzlies, Toronto Raptors i Los Angeles Lakers van ser els seus equips abans de tornar a l’ara anomenat Bàsquet Girona, on és president.

Fora del bàsquet, en Pau ha estat reconegut amb el Premio Nacional del Deporte (2001), el Premio Princesa de Asturias -juntament amb en Marc- (2015), la Medalla de Oro al Mérito Deportivo (2017), la Medalla de Oro al Mérito del Trabajo (2017), la Gran Cruz de la Real Orden del Mérito Deportivo (2021) i la Creu de Sant Jordi (2021). Quant a Marc, se li ha atorgat la Medalla de Plata del Mérito Deportivo (2009).

4.5. Aina Ayuso

Aina Ayuso (Sant Just Desvern, 1999) tornarà a competir a la Liga Femenina Endesa després d’una temporada a l’Olympiakos grec, equip amb el qual ha jugat l’Eurolliga. La base, que va començar jugant al Segle XII, equip d’Esplugues de Llobregat, va ser reclutada la temporada 2017-18 pels Oregon Ducks, de la Uni-versitat d’Oregon, aventura que tan sols li va durar una temporada.

Snatt’s Femení Sant Adrià, FC Barcelona, Casademont Zaragoza i Club Deportivo Promete han estat els seus següents equips abans de marxar a Grècia. Ara, la que és considerada com una de les millors bases del continent, milita a les files de l’Hozono Global Jairis de Murcia. Ha estat internacional sub16, sub17 i sub18 i el 2021 va ser escollida la 34ª de la WNBA Draft, seleccionada per Los Angeles Sparks.

4.6. Irene González

No és fàcil renunciar a una selecció espanyola on eres molt important, però Irene González (Esplugues de Llobregat, 1996) ho va fer per centrar-se en els seus estudis de veterinària. La jugadora de waterpolo més internacional va tornar a Catalunya l’any 2019 després de tres temporades competint amb la Hawaii University, on va arribar gràcies a una beca que li va permetre demostrar el seu alt nivell als Estats Units.

La jugadora, que actualment defensa els colors del CN Sabadell, és una atacant que ha aconseguit moltíssims èxits. En l’àmbit de clubs acumula dues Supercopes d’Espanya, una Copa de la Reina i quatre lligues de Divisió d’Honor, a més que a la lliga universitària dels Estats Units va ser nomenada durant dues temporades seguides com a la millor jugadora de la Conferència Oest.

Mentrestant, amb Espanya els triomfs han estat iguals o majors. Com a júnior va guanyar dues medalles d’argent al Campionat Mundial de Volos, Grècia, els anys 2013 i 2015, i com a internacional absoluta té un palmarès d’un or al Campionat Europeu de Budapest (2020) i tres medalles d’argent: Lliga Mundial de la FINA (2016), Campionat Mundial de Ganjwu (2019) i Jocs Olímpics de Toquio (2020).

4.7. Laia Sanz

Pilot de trial i ral·li raid, Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985) és una de les pilots més conegudes del Dakar. Ha estat 14 vegades campiona del món de trial i sis vegades campiona del món de la modalitat de ‘enduro’.

A més, ha acabat el Dakar en onze ocasions i ha aconseguit, el 2015, el millor resultat femení de la història, sent novena. El 2022 va participar en la prova en categoria de cotxes amb un MINI, finalitzant al lloc 23 de 72.

Laia Sainz va ser premiada l’any 2007 amb el Premio Nacional del Deporte Reina Sofia, que la catalogava com la millor esportista de l’any, i el 2013 va rebre la Medalla d’Or de la Real Orden del Mérito Deportivo.

4.8. María Vicente

Campiona en quasi tot a categories inferiors, María Vicente (L’Hospitalet de Llobregat, 2001) és una de les atletes amb més futur d’Espanya, tot i que professionalment no acaba d’arrencar. Viu a San Sebastià gràcies a una beca de Telefònica i el seu últim gran assoliment ha estat l’or al Campionat d’Europa sub-23 de Budapest en la modalitat de triple salt.

Vicente, que ja sap el que és participar en uns Jocs Olímpics en fer-ho el 2021 als de Tòquio (es van celebrar aquell any i no el 2020 per la pandèmia), té molt clar quin és el seu proper objectiu: les Olimpíades de París 2024, on competirà en la categoria d’heptatló.

4.9. Joel Plata

A en Joel Plata (Viladecans, 1998) li va canviar la vida el març de 2023. Es trobava disputant un torneig a Portugal amb l’equip espanyol de gimnàstica artística quan va tindre un accident de trànsit pel qual va haver de ser operat d’urgència d’una fractura de fèmur.

Plata, que a l’hora de tancar aquesta publicació encara es troba en plena recuperació, es un dels més prometedors gimnastes espanyols. Ha participat en els Jocs Olímpics de Tòquio 2023 i ha estat bronze al Campionat Europeu de Gimnàstica Rítmica (2022). 

4.10. Alba Petisco

Tot i la seva joventut, Alba Petisco (Sant Joan Despí, 2003) porta des de 2018 a l’equip espanyol de gimnàstica rítmica. L’esportista del Club Gimnàstica Esplugues Les Moreres ja sap el que es participar en uns Jocs Olímpics (ho va fer als de Tòquio 2020).

Petisco té un palmarès força complet: dos ors al Campionat d’Espanya (2020 i 2022), una medalla d’argent (2019), un nou or a la Copa del Món de Cottbus, Alemanya (2022) i un bronze al Campionat del Món de Tel Aviv, Israel (2023).

4.11. Nil Llop

El referent i gran esperança del patinatge sobre gel espanyol és Nil Llop (El Prat de Llobregat, 2002), que va començar la seva carrera en la modalitat en línia i ara combina les rodes amb el gel, on està fent història. I això que amb 15 anys va patir un greu accident que quasi el deixa sense poder caminar.

Nil Llop va guanyar la medalla d’or als 500 metres esprint a pista i la de bronze als 200 metres dels Jocs Mundials de Patinatge en categoria júnior tot just després d’un any del seu accident. A més, va ser argent als 500 metres sobre gel als Jocs Olímpics de la Joventut de Lausana 2020 i es va quedar a les portes d’anar als Jocs Olímpics de Pequín 2022. Actualment, viu a Alemanya gràcies a una Beca Pòdium Telefònica.

El 2023 s’ha convertit en el segon espanyol en disputar un Campionat del Món de Patinatge de Velocitat, quedant 18è als 500 metres i 21è als 1000 metres. L’objectiu de Llop, després de demostrar que pot fer carrera en aquest esport, és ser el primer olímpic espanyol en patinatge de velocitat el 2026, quan es disputen els Jocs Olímpics d’hivern de Milà-Cortina d’Ampezzo.

4.12. Tania Álvarez

La Tania Álvarez (Sant Esteve de Sesrovires, 2002) és una boxejadora que ha fet història amb un combat al Maddison Square Garden de Nova York, la catedral de la boxa; va ser la primera espanyola a boxejar al recinte, tot i que no va poder amb l’australiana Skye Nicolson.

Tot i això, Álvarez té clar que es vol dedicar a la boxa. Va començar a practicar aquest esport amb només 14 anys i no l’ha deixat. Amb el sobrenom de ‘La Violència’ -que ja dona una pista de com és sobre el ring-, és aspirant al Campionat d’Espanya de pes ploma i, tot i que és professional, no es pot dedicar al cent per cent a aquest esport, ja que no li dona per viure.

4.13. Núria Marquès

La Núria Marquès (Castellví de Rosanes, 1999) va néixer amb una discapacitat física a la cama esquerra, però això no li ha impedit dedicar-se al món de l’esport. Al contrari, és una de les nedadores adaptades més brillants d’Espanya.

Milita a les files del CN Sant Feliu i des dels 13 anys competeix amb l’equip espanyol de natació adaptada, és una fixa als podis, però ben segur que les medalles més especials que ha aconseguit han estat les d’or i argent als Jocs Olímpics de Rio (2016) i les d’argent i bronze quatre anys després als Jocs Olímpics de Tòquio.

En total, Marquès acumula cinc ors, quatre medalles d’argent i cinc de bronze en els cinc Mundials de natació adaptada que ha disputat, metalls que s’han de sumar als obtinguts a les Olimpíades.

5. Esportistes retirats

5.1. Víctor Valdés

Víctor Valdés (L’Hospitalet de Llobregat, 1982) porta temps retirat de la vida pública tot i que després de penjar els guants es va treure el carnet d’entrenador. Com a futbolista es va formar al Barça, on va viure els seus millors anys -de 2004 a 2014- i també va jugar al Manchester United, a l’Standard Lieja i al Middlesbrough, on es va retirar. Va ser internacional amb Espanya, guanyat un Mundial (2010) i una Eurocopa (2012).

Poc abans de la seva retirada, Víctor Valdés va rebre la Medalla d’Or de la Real Orden del Mérito Deportivo, la màxima distinció individual que es dona a un esportista a Espanya. Un cop va deixar el futbol, es va asseure a les banquetes, primer al Juvenil A del ED Moratalaz madrileny i després a l’equip de la mateixa categoria del Barça, on només va estar uns mesos. La seva ultima aventura com a entrenador va ser la temporada 2020-21 a l’Horta, de Tercera divisió.

5.2. Dani Jarque

Dani Jarque (Sant Boi, 1983 - Coverciano, Italia, 2009) és més que un esportista: és un símbol. El que era defensa de l’Espanyol, nascut a Sant Boi de Llobregat, va perdre la vida amb nomes 26 anys a una concentració de l’equip blanc-i-blau a Coverciano (Itàlia) el 8 d’agost de 2009 per un atac de cor, uns dies després d’inaugurar l’estadi de Cornellà-El Prat en el seu primer duel com a capità. Un cop molt dur per l’entitat, que el recorda cada partit amb aplaudiments per part de l’afició al minut 21, el dorsal que duia a l’esquena.

A més, la Ciutat Esportiva de Sant Adrià del Besòs porta el nom de ‘l’etern capità’ i a la porta hi ha una escultura d’ell, aixì com a la porta 21 de l’Stage Front Stadium. També els braçals de capità de tots els equips del club porten serigrafiat un ‘21’ per recordar en Dani Jarque, al que ningú oblida tampoc a casa seva: el camp de futbol del barri de Ciutat Cooperativa, on ell va nèixer i va començar a donar les seves primeres patades a una pilota de futbol, també porta el seu nom.

5.3. José Miguel Ruiz Cortés

José Miguel Ruiz Cortés (Abrera, 1983), més conegut com José Ruiz, es un exjugador de futbol sala que va destacar a les files del FC Barcelona i de El Pozo Murcia, dos dels millors equips de la Liga Nacional de Fútbol Sala.

Conegut com ‘La Roca’, va acabar la seva carrera el 2021 a les files del Viña Albali Valdepeñas amb un palmarès de dues Supercopes d’Espanya (212 i 2014, les dues amb El Pozo Murcia). Va tenir una breu estada a l’estranger, jugant de 2016 a 2018 a les files del Acqua&Sapone italià.

A més a més, va ser internacional amb la sel·lecció espanyola, amb la que va ser bronze a l’Europeu de Bèlgica de 2014 i or a l’Europeu de Serbia de 2016. Es el president de la Asociación de Jugadores de fútbol sala i estava a la junta directiva de la Real Federación Española de Fútbol, però va presentar la seva dimissió per la polèmica amb Luis Rubiales arrel la seva actitud en les celebracions per la consecució de la sel·lecció espanyola femenina del Mundial d’Australia i Nova Zelanda.

5.4. Juan Carlos Navarro

La ‘Bomba’ Navarro es un dels esportistes més reconeguts del Baix Llobregat. Natural de Sant Feliu de Llobregat (1980), es va incorporar a la pedrera del Barça amb 12 anys procedent del CB Sant Feliu i només en va sortir una temporada per provar l’NBA de la mà dels Memphis Grizzlies (2007-08).

Navarro, que jugava d’escolta, és l’actual director general del Barça de basket. Amb l’equip blaugrana, que li va retirar la samarreta del Palau Blaugrana, va aconseguir moltísims éxits, com ara dues Eurolligues, una Copa Korac, vuit lligues ACB, set Copes del Rei, cinc Supercopes d’Espanya i 12 Lligues Catalanes.

A més, té diversos récords amb el Barça. És el màxim anotador i asistent a la història de l’equip a l’ACB i el màxim anotar a l’Eurolliga. S’ens dubte, un dels millors jugadors de tots els temps de la secció de basket del Barça.

5.5. Félix Cano

Amb participació a nou campionats d’Europa absoluts, dues Copes del Món, els Jocs Olímpics de Barcelona 92’, un Columbus Games i dos All Star Games als Estats Units, Félix Cano (Viladecans, 1966) és reconegut com un dels millors jugadors de beisbol d’Espanya. Internacional en 122 vegades, va desenvolupar tota la seva carrera al CB Viladecans, on va guanya 21 lligues consecutives (de 1982 a 2001). Va rebre l’MVP a Espanya tres anys seguits (1989, 1990 i 1991) i va ser el primer jugador de la història en arribar als 100 hits (1983-1997).

Nascut a Viladecans, Cano va ingressar al Saló de la Fama de la Real Federación Española de Béisbol y Sóftbol l’any 2017 i el 2023 ha rebut l’insígnia d’or per part de l’entitat comentada. Actualment, continua vinculat al seu equip de tota la vida, el CB Viladecans, on és l’entrenador principal.

5.6. Elisabeth Fuentes Flores

Una de les primeres dones a jugar a waterpolo en l’àmbit estatal va ser Elisabeth Fuentes Flores (Sant Feliu de Llobregat, 1973). Tot i les dificultats de l’època -amb 18 anys va deixar-ho temporalment- va acabar sent una de les pioneres. Formada al CN Sant Feliu, va ser amb el CN Mediterrani que va tocar el cel: nou lligues, nou campionats de Catalunya i cinc Copes de la Reina, a més de dos subcampionats de la LEN Trophy (2002 i 2003).

Fuentes va ser internacional amb Espanya en 125 ocasions, participant en dos Campionats del Món (1998 i 2003) i en cinc d’Europa (1993, 1997, 1999, 2001 i 2003). Després de retirar-se degut a la manca de subvencions econòmiques pel waterpolo femení, ha estat entrenadora a les categories inferiors del CN Molins de Rei i actualment és entrenadora a la pedrera del seu estimat CN Mediterrani.

La seva gran carrera ha estat reconeguda per la Real Federación Española de Natación, que li va atorgar la medalla d’argent (1997) i la d’or (1998) i per la Federació Catalana de Natació, que la va reconèixer amb la medalla del mèrit esportiu (1999).

5.7. Ot Pi

El considerat com a millor corredor de biketrail de la història va ser campió d’Europa amb només 14 anys i, el 1987, amb 16, va ser proclamat número 1 del món. Pere Pi, més conegut com a Ot Pi, va guanyar la seva primera copa mundial indoor el 1989 (en va acabar acon-seguint 12) i, més endavant, va obtenir diferents tres rècords del món.

Nascut a Esplugues de Llobregat l’any 1970, el 1996 va obtenir el Rècord Guiness per pujar a l’Hotel Arts barcelonès, i l’any 2000 va assolir un nou rècord d’aquest calibre amb un salt de longitud de 2,9 metres. Es va retirar l’any 2008.

5.8. Daniel Comas Riera

Ciclista especialitzat en la modalitat de trial, Daniel Comas Riera (Gavà, 1981) va ser campió mundial en dues ocasions (2000 i 2004) i campió d’Europa en altres dues (2009 i 2011). A més, va ser segon en un Mundial i tercer en dos, mentre que va guanyar la medalla de bronze a un Campionat d’Europa.

No només va triomfar a escala internacional, si no que Daniel Comas Riera també ho va fer a casa. Va ser campió de Catalunya en vuit ocasions i d’Espanya en quatre. Ha rebut diversos reconeixements de la Federació Catalana de Ciclisme, ha realitzat nombroses exhi-bicions per tot el món i posseeix quatre records Guiness.

5.9. Valentí Massana

Valentí Massana (Viladecans, 1970) va ser un dels més destacats marxadors espanyols, sent el seu millor èxit la medalla d’or aconseguida als 20 quilòmetres marxa a Stuttgart l’any 1993. Precisament aquell triomf li va treure l’amargor de ser desqualificat l’any anterior de la final de la seva modalitat als Jocs Olímpics de Barcelona 92’ quan anava segon.

Dues medalles de plata i dues més de bronze completen el seu palmarès. La més destacada d’aquestes, l’última: va ser bronze als Jocs Olímpics d’Atlanta 96’ en una modalitat nova per ell, els 50 quilòmetres marxa. Va participar també als Jocs Olímpics de Sydney 2000, també als 50 quilòmetres marxa, però va acabar quart.

Actualment, Valentí Massana és un dels vocals de la Comissió de Marxa Atlètica de la Federació d’Atletisme de Catalunya i entrena joves promeses de l’atletisme català al CAR de Sant Cugat.

5.10. Reyes Estévez

Un dels millors atletes espanyols, Reyes Estévez (Cornellà, 1976) es va retirar l’any 2010 amb 34 anys i un gran palmarès. Jove promesa júnior, on va acumular molts èxits, se’l veia com al successor de Fermín Cacho, sobretot a la modalitat de 1.500 metres, però no va poder arribar al seu nivell.

Destaquen a la seva carrera set medalles, sobretot la d’or aconseguida a l’Europeu d’Hongria de 1998; la resta, quatre de bronze i dues de plata entre Mundials i Europeus. A més, va participar en els Jocs Olímpics d’Atlanta 96’ i d’Atenes 04’, i va ser premiat pel Consejo Superior de Deportes amb la medalla de bronze (1997) i la de plata (2000) de la Real Orden del Mérito Deportivo.

5.11. Montserrat Pascual

Una de les primeres esportistes estatals en practicar l’escalada esportiva, Montserrat Pascual (La Palma de Cervellò, 1965) és considerada la reina de l’escalada esportiva femenina estatal de finals dels anys 80.

Professora d’història de l’art, es va haver de retirar de la pràctica esportiva professional per unes molèsties a la mà, però ha passat la seva passió per l’escalada als seus dos fills i a la docència, ja que a l’institut que fa classes a Gelida s’ha incorporat la citada escalada a la matèria d’Educació Física.

Va guanyar de manera consecutiva el Barna Roca (1987 i 1989), Premi Internacional d’Escalada Esportiva; va ser bronze al campionat del món celebrat a Grenoble (França) l’any 1987; i va guanyar la primera Copa de Donosti, celebrada el gener de 1989.

6. Esport amateur

6.1. Promoció esportiva

6.1.1. Consell Esportiu del Baix Llobregat

El Consell Esportiu del Baix Llobregat (CELLOB) és una entitat privada sense ànim de lucre. Fundada l’any 1981, té com a objectiu principal fomentar, promocionar i organitzar l’activitat física i esportiva a la comarca.

Un dels seus últims grans èxits ha estat l’organització de la ‘Copa de la Dona’, primer torneig organitzat d’aquest tipus a la comarca que va tindre la seva primera edició el 2023 i que va reunir nou equips formats en gran part per sèniors.

Els equips, com ara el CF Begues, el FC Sant Joan-Sant Pancraci o la Penya Recreativa de Sant Feliu de Llobregat, han estat formats sobretot per mares que portaven a jugar a futbol als seus fills els caps de setmana i, de manera natural, van anar sorgint els diversos conjunts.

6.1.2. Activitat Física Adaptada

L’AFA (Activitat Física Adaptada) és un projecte dintre de la UNES dirigit a totes les persones amb alguna mena de discapacitat física amb l’objectiu de practicar una activitat fisica adaptada. Mitjançant activitats dirigides, jocs i la iniciació a diferents esports per discapacitats, el projecte de l’UNES, situada a Sant Feliu de Llobregat, tracta d’apropar el món de l’esport a totes les persones.

6.2. Escolar

Segons el CELLOOB, el curs 2022-23 varen fer alguna mena d’esport 148.406 persones en edat escolar (de 3 a 18 anys). Aquesta institució desenvolupa els Jocs Escolars de Catalunya, desenvolupats per encàrrec del Consell Català de l’Esport, on destaca el Juga Verd Play, un model de competició que, des del curs 2013-14, s’aplica als esports d’equip (futbol-7, futbol sala, handbol, bàsquet, voleibol i beisbol) i en les categories que corresponen a l’educació infantil fins al Batxillerat organitzats pel Consell Esportiu del Baix Llobregat.

6.2.1. Juga Verd Play

El model de Juga Verd Play proposa un canvi de paradigma on la finalitat és educar a través de l’esport, objectiu que es fonamenta en tres grans pilars: els valors compten en el resultat final, contempla la participació de tots els agents (famílies, tècnics, tutors de joc, tutors de grada i esportistes) i planteja un format de competició sobre deu punts on s’integren els valors i marcadors gràcies a l’ús de noves tecnologies.