2. Els protagonistes

2.1. El poder polític dels partits

2.1.1. PSC

No hi ha cap dubte que al Baix Llobregat i a l’Hospitalet, el monopoli del PSC és inqüestionable. Ho ha estat històricament i després de 12 eleccions municipals consecutives, encara es manté. És el partit amb representació a tots els Consistoris, amb més alcaldies, amb més regidories, probablement amb més militància i amb una organització territorial estable que supera de llarg els 3.000 afiliats. Ha tingut èpoques millors (amb més representació i força) i altres pitjors, i ha governat en una majoria clara de municipis al llarg dels 44 darrers anys de democràcia municipal. Conseqüentment, el pes del Baix Llobregat i l’Hospitalet s’ha deixat sentir contundentment en l’estructura orgànica del partit i amb la seva representació institucional.

Hi ha hagut un president de la Generalitat del Baix Llobregat, José Montilla (un dels dos únics socialistes), diversos ministres del govern central (també Montilla, Celestino Corbacho, Raquel Sánchez i Miquel Iceta, que va ser regidor de l’Ajuntament de Cornellà (1987-1991), uns quants consellers de la Generalitat, bastants presidents de la Diputació de Barcelona, tots els presidents del Consell Comarcal i un munt de diputats al Parlament de Catalunya, al Congrés dels Diputats i al Senat, a més de nombrosos diputats provincials. En l’actualitat d’una Comissió Executiva Nacional de 63 membres, 16 són del Baix Llobregat i l’Hospitalet (un 25,4%), tres (de 33) són diputats del Parlament (un 9%), cinc (de 17) són membres de les Corts Generals espanyoles (un 29,4%) i una (de 6) del Consell Nacional (16,6%). Això expressa bastament la força del PSC comarcal en el conjunt de Catalunya.

2.1.2. ERC

L’independentisme d’esquerra no va ser important a la comarca fins a les primeres eleccions municipals d’aquest segle XXI, les del 2003. Fins aleshores, havia estat una força residual malgrat que amb notables diferències entre els municipis grans i els petits i els municipis més propers a la primera corona metropolitana i els més allunyats. De fet, fins a les eleccions municipals del 1995, ERC a la comarca fluctuava entre els 3.000 i els 6.000 vots en el conjunt municipal (l’època d’Heribert Barrera com a president de la formació).

És a partir d’aquest 1995 que ERC ja supera els 10.000 vots i és sobretot a partir del 2003 (el moment del tripartit a la Generalitat i de Carod-Rovira a la presidència del partit) que ja supera els 30.000 i 45 regidors en conjunt. Des d’aleshores, ERC no fa més que créixer a la comarca: 55 regidors al 2007, 30 al 2011 (una davallada de caràcter general que va provocar una greu crisi interna amb la dimissió del president), i ja en la època Junqueras, 81 al 2015, 119 al 2019 i 98 en les darreres del 2023.

Cal considerar que l’autèntica resurrecció electo ral d’ERC es produeix, de fet, a les autonòmiques de març del 92, quan ERC es converteix en la tercera força política del principat, amb més de 210.000 vots i 11 diputats. L’extensió del missatge independentista a les zones urbanes metropolitanes de l’àrea de Barcelona encara trigarà uns quants anys a produir-se, com és ben palès.

El relatiu descens en les darreres municipals s’ha de circumscriure a la crisi global del processisme i al clima de conflicte que viu l’independentisme que també ha erosionat notablement l’àmbit ideològic de l’antiga CiU. Pel que fa al Baix Llobregat, hi ha 3 membres del Baix Llobregat a l’Executiva del partit (comptant el President, Oriol Junqueras, de Sant Vicenç dels Horts), un membre al govern de la Generalitat, l’hospitalenca Anna Simó (consellera de Sanitat), i un diputat al Parlament, Jordi Albert de Sant Andreu de la Barca. Una sensible diferència amb el PSC que tindria més a veure amb l’estructura metropolitana dels municipis de la comarca, que no pas amb el suport electoral. De tota manera, aquesta seria una dada a tenir en compte de cara al futur.

2.1.3. Comuns

Tot i que no es pot parlar ben bé de continuïtat, és evident que l’àmbit dels Comuns que entronca amb l’experiència fundacional de Podemos l’any 2014, pren històricament el relleu de tota l’esquerra no independentista a l’esquerra del PSC. Ha estat aquest un espai terriblement castigat a partir dels anys 80 del segle passat i només va tenir una esporàdica i sorprenent revifada a la comarca a les generals del 2015 (on va ser la primera força amb més de 132.000 vots), justament durant l’arrencada amb una gran fortalesa electoral de l’experiment Podemos.

A partir del 2015 diríem que l’espai dels Comuns transita per una via d’indefinició manifesta que ni el fa prosperar ni el fa decaure del tot. Justament set mesos abans de les generals del 2015 va haver les municipals d’aquest any i l’extraordinària proliferació de candidatures de l’esquerra alternativa als municipis va fer que sigui gairebé impossible prefigurar l’autèntic pes polític municipal d’aquest espai. La realitat, però, és que l’espai d’aquesta esquerra que avui ocupen els Comuns presenta uns dents de serra desconcertants. El sostre es va produir a les primeres eleccions democràtiques sota la batuta del PSUC, amb més de 81.000 vots. 

A les següents del 1983 (consolidades les escissions dels primers 80) es van perdre a tota la comarca 20.000 vots i aquesta dinàmica a la baixa es mantindria a les següents de 1991. Al 1995, amb el nou nom d’Iniciativa per Catalunya (en coalició amb Els Verds) i després de la consolidació d’Izquierda Unida, l’esquerra alternativa recupera vots, però no arriba als 80.000 llargs del PSUC al 1979. A les municipals de 1999 torna a baixar fins els 50.000 vots, per guanyar uns 12.000 vots al 2003 i disminuir el seu còmput fins assolir un mínim d’entre 47 i 48.000 vots (al 2011 i al 2007) que, en el declivi més recent de Podemos, se situa en les darreres municipals en el punt més baix de tota la història: una mica més de 38.000 vots sense arribar als 65 regidors en conjunt.

Els seus resultats, la seva existència municipal posen de manifest les enormes mancances d’aquest espai, però no pas per falta de suport electoral. Els 132.000 vots de desembre de 2015 posen de manifest que la crisi endèmica d’aquest espai té més a veure amb la incapacitat per organitzar una força eficaç, il·lusionant, territorialment consolidada i estesa, amb líders reconeixibles, que no pas amb la suposada progressiva dretanització de la ciutadania. És veritat que les eleccions que marquen sostre es refereixen a unes generals, sempre amb més participació i, per tant, amb més vots, però no és menys cert que la sorpresa del 2015 responia a una proposta que va mobilitzar milers de voluntats que després, o bé s’han quedat a casa, o han anat a votar una mica d’esma.

És evident que l’organització comarcal d’aquest espai, que sempre ha estat escadusser, ara està clarament en precari. ICV es va dissoldre al 2019 i els Comuns (ni tampoc cap dels grupuscles successors d’ICV) no han aconseguit construir una estructura territorial ni orgànica que garanteixi una certa estabilitat. No estan clars els òrgans actuals de direcció i coordinació territorial i la comarca només està representada a nivell institucional amb 2 dels 8 diputats que tenen els Comuns al Parlament de Catalunya (Lucas Ferro, de Molins, i Nuria Lozano, de l’Hospitalet).

2.1.4. Junts-CM

Amb l’espai convergent s’ha produït una campana de Gauus a la comarca natural, a tenor dels resultats des del 1979 fins ara. Un inici lent entre el 1979 i el 1983 (34-39.000 vots), un pic entre el 1987 i el 1995 (54-56.000 vots) i un descens gairebé continuat fins ara (entre 43 i 47.000 vots entre el 1999 i el 2011) amb xifres a l’entorn dels 31.000 vots en les tres darreres convocatòries.

Queda clar que aquest espai que en un àmbit metropolità d’extracció immigrada i característica més aviat obrera no podia aspirar a grans xifres, va aconseguir una certa força en municipis petits de la segona corona, i representació, ni que fos testimonial, a molts municipis grans de la primera corona. No és tampoc casual que la fase d’increment de vots tingui molt a veure amb les majories absolutes de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat (1984, 1988 i 1992) i que justament després de Pujol el descens sigui sostingut fins ara mateix. Ni la febre processista del 2012 al 2017 va aconseguir un increment de vots d’aquesta formació en les municipals del 2015, ans al contrari, la més afavorida va ser ERC.

A l’inrevés d’altres formacions erràtiques, CiU tenia una ferma estructura territorial a la comarca i molts enllaços amb sectors professionals que li garantien presència i una certa influència social. Això es va anar esvaint a mesura que dequeia CiU i l’espai resultant no ha tingut probablement temps de refer tot allò que va saltar pels aires. L’espai, però, té un sostre a l’entorn dels 60.000 vots a la comarca i, per tant, ara podria estar a la meitat justa del seu potencial. Dependrà ja, no tant del sector social que representi a la comarca, com del pes hegemònic de l’independentisme en el futur immediat i també de l’aclariment al voltant de les molt diverses tendències: independentistes, liberals no independentistes, democristians, europeistes convergents, etc.

Malgrat aquesta realitat, l’antic espai convergent està representat a la comarca amb 67 regidors/es i 6 alcaldies que, per tractar-se d’un espai sense massa potencialitats no està gens malament. Cal destacar, no obstant, que entre els 29 membres actuals de l’executiva nacional de Junts, que és el principal partit d’aquest espai que presideix Puigdemont, no hi ha cap representant de la comarca natural del Baix Llobregat.

2.1.5. PP

El que s’ha assenyalat per explicar l’escàs potencial de la dreta nacional en una comarca urbana, d’arrels obreres, amb una forta immigració des dels anys 60 del segle passat i fins ara mateix i amb una història de reivindicació i lluita veïnal durant la Transició, serveix també pel PP i, en bona part també per Vox, com destacarem tot seguit.

Malgrat això, el PP a la comarca —amb una mínima organització territorial allà on manté una certa estructura— ha demostrat tenir un sostre a l’entorn dels 44.000 vots en les municipals del 2011 i un terra de prop de 10.000 vots a les ja tardanes del 1987 en plena fase felipista. El nombre de regidors ha estat, per tant, a l’alçada d’aquesta realitat. En alguns municipis grans n’ha mantingut escadusserament al llarg dels anys (l’Hospitalet, per exemple), però sempre la seva presència ha estat testimonial. En les tres darreres eleccions del 2015, 2019 i 2023, el resultat manté l’estructura de dents de serra que ha tingut la formació al llarg dels anys, amb 32, 10 i 39 representants elegits respectivament i amb entre 20.600 i 33.400 vots. Té, com s’ha dit, una alcaldia a la comarca, a Castelldefels, la única que ja havia tingut anteriorment.

2.1.6. VOX

Si a la dreta estatal sempre li ha costat mantenir amb regularitat una presència activa al Baix Llobregat i l’Hospitalet, el cas de l’extrema dreta és encara més significatiu. Vox va néixer a finals del 2013 de manera que només va participar amb aquestes sigles a les municipals del 2019 i del 2023. Però l’extrema dreta ja ha tingut presència als ajuntaments de la comarca.

Plataforma per Catalunya, fundada al 2001, es va presentar per primer cop a la comarca a les eleccions del 2011, després d’obtenir representació municipal en alguns municipis d’Osona i del Camp de Tarragona en les precedents. Al 2011 PxC va aconseguir entrar a dos ajuntaments del Baix Llobregat: l’Hospitalet, amb 2 regidors i Sant Boi, amb 3, però al 2015 el partit va perdre 55 dels 67 regidors que tenia a tot Catalunya i tots els que tenia a la comarca. La crisi del 2014 i l’expulsió del seu líder Josep Anglada va suposar la desfeta electoral i la dissolució de PxC dins Vox l’any 2019. El seu pes comarcal va ser escàs i testimonial, malgrat que un dels vicepresidents de la formació vivia aleshores a Sant Just Desvern.

Vox va aconseguir a les eleccions de 2019, gairebé 8.000 vots a la comarca natural, però ni un sol regidor. En aquestes del 2023 s’ha apropat als 30.000 vots i ha aconseguit 23 regidors i presència a 16 Consistoris: a l’Hospitalet i a Viladecans, amb 3 regidors respectivament i a Cornellà, Gavà, el Prat, Sant Andreu, Sant Boi i Sant Vicenç amb dos regidors per ajuntament.

Finalment, un apunt sobre la composició del Consell Comarcal del Baix Llobregat (l’Hospitalet pertany a la comarca natural del Baix Llobregat però orgànicament no hi és representat i al Barcelonès, comarca a la que estava inscrit el Consell Comarcal s’ha dissolt i les escasses competències que tenia han estat absorbides per l’Àrea Metropolitana de Barcelona).

El Consell Comarcal del Baix Llobregat el formen 17 consellers del PSC, 7 d’ERC, 5 dels Comuns, 4 del PP, 4 de Junts i un parell de Vox. En total, 39 consellers presidits per la socialista Eva Martínez, alcaldessa de Vallirana, que repeteix en el càrrec des del 2019 i que ha format un pacte de govern al Consell fins el 2027, amb Comuns i Junts. 

2.2 El poder femení

La presència de dones a la política no és una cosa d’ara. En els anys del franquisme ja hi havia dones regidores en alguns ajuntaments, tot i que eren justament l’anècdota d’una visió que afirmava que les dones no estaven interessades a participar en la cosa pública. Amb l’aparició de la democràcia municipal, el nombre de dones als ajuntaments va créixer exponencialment, d’acord amb el seu paper destacat en les lluites reivindicatives i obreres, però no seria fins l’aprovació de la llei orgànica 3/2007 de 22 de març, l’anomenada “Llei d’igualtat” que es posaria en marxa el procediment legal de quotes electorals per propiciar la paritat també en l’exercici representatiu en el món polític.

La llista cremallera ha estat una realitat des d’aleshores (igual nombre d’homes i dones en les llistes electorals i, de manera prioritària, intercalant ambdós sexes) i això s’ha fet realitat amb el nombre total de dones elegides als diversos Consistoris. Aquest fenomen ha fet que, en les darreres eleccions del 2023, 13 dels 31 municipis tinguin alcaldessa: l’Hospitalet, Begues, Collbató, Corbera, Esplugues, Gavà, Pallejà, La Palma, sant Boi, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Santa Coloma i Vallirana. Tret de les alcaldesses de Pallejà i Santa Coloma (Comuns) i de La Palma (Junts-CM), les altres 10 del PSC.

Pel que fa al nombre de regidores, dels 567 regidors/res elegits, 250 són dones. Exactament, un 45,7% dels càrrecs electes, de les quals 107 corresponen al PSC (un 48,6%); 54, a ERC (52,9%); 31, als Comuns (50%); 28, a Junts-CM (41,8%); 18, al PP (41,8%) i 5, a Vox (19,2%). Entre la resta de candidatures municipalistes hi ha 16 regidores, el que representa un 34% (en bona mesura gràcies a les candidatures cupaires). També al Consell Comarcal hi ha 18 conselleres de 39 (46,1%), de les quals 11 al govern i 7 a l’oposició.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix, les alcaldesses de la comarca: Núria Marín (’Hospitalet), Mercé Esteve (Begues), Gemma Rodríguez (Collbató), Rosa Boladeras (Corbera), Pilar Díaz (Esplugues), Gemma Badia (Gavà), Ascensión Ratia (Pallejà), Anna Pascual (La Palma), Lluïsa Miret (Sant Boi), Lourdes Borrell (Sant Feliu), Belen Garcia (Sant Joan Despí), Anna Martínez (Santa Coloma) i Eva Martínez (Vallirana) 

2.3 El poder dels partits a les darreres generals del 23J

Encara no dos mesos després de les municipals del 28 de maig que van suposar a nivell estatal una substancial pèrdua de poder institucional per part del partit del govern, el president Pedro Sánchez va sorprendre tothom convocant pel 23 de juliol —en plena canícula— les eleccions generals, avançant-les mig any, per tal d’aclarir la incògnita de l’inici d’un nou cicle electoral que havia d’hegemonitzar la dreta, arran dels resultats de les municipals i autonòmiques de maig. I no només el PP perquè, acabat el període del bipartidisme des del 2014, la perspectiva era, com s’havia produït a diverses autonomies i ajuntaments, un govern de coalició amb l’extrema dreta de Vox.

Per tant, es tractava, de fet, d’una convocatòria electoral plebiscitària entre un govern PP-Vox i un nou govern de coalició seguint la fórmula des del 2019 amb el suport dels nacionalismes perifèriques de diversa tendència i clarament hegemonitzat pel PSOE i per la nova fórmula de l’esquerra alternativa (Sumar) encapçalada per la vicepresidenta del govern, Yolanda Díaz. L’àmbit de Sumar a l’Estat, que ha aplegat les diferents variables de Podemos, les anomenades Mareas i les esquerres alternatives de les comunitats (Compromís, Más Madrid, etc) i l’ecologisme més actiu, tenien a Catalunya la marca ja coneguda dels Comuns.

Contra el que la dreta havia aventurat massivament entre finals de maig i el dia de les eleccions —un resultat aclaparador que hauria postergat el govern de coalició a xifres irrisòries—, es va imposar una realitat força diferent, després de la qual era més factible un nou govern progressista de coalició amb els suports nacionalistes perifèrics externs, que no pas un govern de coalició PP-Vox en el que les xifres no donaven.

Els canvis de tendència van ser generals a tot el país, especialment a Catalunya on el PSC va ser destacadament la primera força, gràcies en bona part a un augment de la participació (que vol dir mobilització de l’esquerra), xifres que també es posen de manifest a la taula 3 que s’adjunta en aquesta anàlisi. 

Resultats de les eleccions generals del 23 de juliol a la comarca 

D’acord amb aquesta taula, tot i que el cens electoral va baixar en 4.000 persones respecte a les municipals de maig, degut a que en aquestes eleccions sí poden votar els estrangers residents; la participació es va incrementar en més de 10 punts, encara molt lluny, però, de les darreres eleccions generals del 2019 on la participació es va moure entre el 74 i el 79%. Malgrat que aquestes eren unes eleccions més plebiscitàries que mai, no es va aconseguir la massiva mobilització que hagués estat lògica i, a la comarca natural, les xifres ho posen de manifest clarament. Per sota del 30% d’abstenció (més del 70% de participació) només va haver 9 municipis de la comarca natural, especialment municipis petits i alguns mitjans. Entre el 30 i el 35% (entre el 65 i el 70% de participació, és a dir sobre la mitjana comarcal), la immensa majoria, 20 municipis i només dos, l’Hospitalet i Sant Vicenç van tenir una participació inferior al 65%.

D’acord amb el sentit general del vot que es va produir a tot el país, les generals van tenir poc a veure amb les municipals de dos mesos abans, especialment a Catalunya. A la comarca natural del Baix Llobregat les diferències també es van posar de manifest, tot i que no amb la mateixa contundència: va guanyar el PSC (40,8%), va quedar en segona posició l’àmbit dels Comuns amb la nova formació Sumar, però el PP i Vox també van multiplicar el seu suport, mentre que ERC i Junts van perdre molt del suport electoral previsible.

El PSC va guanyar a la ratlla de 70.000 vots i va ser, destacadament, la primera força electoral a tots els municipis. En la majoria dels municipis (16 de 31) va aconseguir un suport electoral entre el 30 i el 40% i a altres 9, superior al 40% (a l’Hospitalet i Cornellà per sobre del 45%). Només a Begues, Collbató, La Palma i Torrelles el PSC no va arribar al 30% dels vots. És a dir, simplificant, es va votar massivament socialista als municipis grans i mitjans i en menor mesura a municipis mitjans i petits de clara estructura mes rural i catalanista.

La segona força va ser Sumar, de l’espai dels Comuns, amb a prop de 83.000 vots comptabilitzats (15,7% del total). Comparats amb els del 28M, va guanyar més de 36.000 vots i va ser segona força a 17 municipis de la comarca, grans, petits i mitjans. Només a 8 municipis va obtenir un percentatge de vots inferior al 15% i un (a el Prat), superior al 20%.

El PP va ser la tercera força en aquestes generals aconseguint, al conjunt de la comarca natural, més de 77.000 vots (14,8%) i més de 33.000 guanyats des de les municipals del 28M. Va aconseguir ser la segona força electoral a municipis com l’Hospitalet, Castelldefels, Esplugues, Gavà i Sant Just.

ERC i Junts van rebre una considerable sotragada també a la comarca natural, perdent ERC uns 9.000 vots en conjunt i passant, del gairebé 14% de les municipals, al 9,8% de les generals (de 60.500 vots a 51.000, aproximadament). Tot i això, ERC va ser segona força a 9 municipis de la comarca: Castellví, Cervelló, Collbató, Corbera, Molins de Rei, Olesa, La Palma, El Papiol i Torrelles. Va obtenir menys del 10% dels vots a municipis com l’Hospitalet, Abrera, Castelldefels, Cornellà (el pitjor resultat de la comarca), Esplugues, Gavà, El Prat, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi, Sant Joan Despí i Viladecans.

Junts, per la seva banda, amb 25.678 vots en les darreres generals va perdre uns 6.500 vots passant del 7,3% al 4,8% i només superant el 10% dels vots a Begues, Collbató, Corbera, El Papiol, Sant Climent, Sant Just i Torrelles i el 15% a La Palma. I quedant-se per sota del 5% a l’Hospitalet, Abrera, Cornellà, El Prat, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts i Viladecans.

Per últim, cal analitzar els resultats de Vox en línia amb el conjunt estatal. A les municipals va aconseguir un 6,6% dels vots totals a la comarca natural i una representació mai vista, amb més de 29.000 vots. A les generals posteriors va ultrapassar els 44.000 vots i un 8,4% del total superant, al territori Llobregat, el suport electoral de Junts i convertint-se en la cinquena força de la comarca natural. A 8 municipis de la comarca va superar el 10% dels vots: Abrera, Castellví, Cervelló, Gavà, Sant Andreu, Sant Vicenç dels Horts, Vallirana i Viladecans. I només a Molins va rebre un resultat molt ajustat al 5%.

2.4 El pes ideològic municipal

La comarca natural per la seva proximitat a Barcelona s’ha metropolitanitzat. No hi ha diferències substancials entre municipis de la primera i de la segona corona, ni del nord o del baix, d’aquí que la discussió sobre el caràcter metropolità d’uns i altres hagi deixat de tenir sentit en la pràctica. Tots els municipis són iguals pel que fa a estructura demogràfica i, només alguns municipis que han estat històricament més curosos en la preservació del territori i per tan han crescut menys, poden tenir algun tret identificador diferencial (allò de mes rural i catalanista), cada vegada més residual, certament.

Per tant, hi ha municipis amb més pes de les poblacions autòctones (Begues, Castellví de Rosanes, Collbató, El Papiol, La Palma, Sant Climent o Torrelles), altres que s’han anat modificant sobre la base del creixement exponencial i l’arribada d’immigració i mà d’obra (Abrera, Corbera, Cervelló, Esparreguera, Martorell, Olesa, Pallejà, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve Sesrovires, Santa Coloma de Cervelló i Vallirana) i altres que ja formen part dels municipis que van créixer imparablement a mitjans del segle XX i que van protagonitzar reivindicacions veïnals, que tenien una indústria capaç de protagonitzar conflictes i marcar tendències socials i que avui són gairebé tots municipis saturats sense discontinuïtat urbana (l’Hospitalet, Castelldefels, Cornellà, Gavà, Molins de Rei, El Prat, Sant Boi, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts o Viladecans).

I encara n’hi hauria alguns de difícil catalogació, municipis híbrids entre el resistencialisme local i el creixement urbanístic (Corbera, Sant Just Desvern...) que, no obstant això, resulten perfectament homologables amb els anteriors. D’aquí que costi determinar per què en uns municipis guanyen uns partits o altres i sigui precís tenir en compte alhora el pes del lideratge, l’evolució social en funció del tipus d’habitatge creat o la pròpia història local.

Si bé el PSC es endèmic dels grans municipis de la comarca des de fa dècades, no és menys cert que hi ha hagut canvis notables en molts casos. Igualment, l’esquerra comunista va tenir pes en els primers anys de democràcia municipal i, desprès, ha estat pràcticament residual excepte a El Prat on, gràcies al pes de l’alcalde Tejedor, encara té una forta presència.

Una cosa és la història i una altra de molt diferent la fotografia concreta de l’actualitat. Si ens fixem en les dades més recents, el PSC és gairebé irreductible avui a l’Hospitalet, Abrera, Cervelló, Cornellà, Esplugues, Gavà, Sant Boi, Sant Joan Despí, Vallirana i Viladecans. Els Comuns (Sumar) avui ho són a El Prat i a Pallejà (tot i que també a Sant Vicenç i a Santa Coloma de Cervelló). ERC, a Sant Andreu de la Barca específicament, tot i que també a Collbató, a Cervelló, a Molins, a Sant Vicenç, a Sant Esteve i també a Santa Coloma i a Viladecans. I Junts especialment a Martorell i a El Papiol, a Castellví, a La Palma i a Sant Climent i el PP a Castelldefels però també a l’Hospitalet, a Esplugues, a Gavà i a Viladecans.

I Vox? Només té 26 regidories però a la vista dels resultats cal tenir-lo en compte a l’Hospitalet i a Viladecans (en aquest municipi, però també a Sant Andreu de la Barca i a Sant Vicenç). Vox va tenir un regidor a Cervelló i a Vallirana, municipis on el PP no va aconseguir representació. I a banda dels 9.000 vots que va treure a l’Hospitalet a les últimes generals (gairebé 8.400 a les municipals), val la pena considerar els més de 3.000 que va treure a Cornellà, a Sant Boi o a Viladecans.

Si fem una mirada sintètica als resultats de les dues dretes estatals, resulta que els municipis més influïts per aquest àmbit de dretes és, a banda de Castelldefels, Cornellà i Gavà (amb 5 regidors) , Viladecans (6 regidors) i l’Hospitalet (7 regidors). Municipis amb classe treballadora desclassada, immigració desarrelada...? No semblaria el cas de Castelldefels, on Vox no té regidors i poc més de 2.000 vots a les darreres generals, però podríem pensar quelcom al respecte de l’Hospitalet i Viladecans (i alguns altres municipis d’estructura demogràfica semblants), sense massa perill d’equivocar-nos. 

2.5 Polítics baixllobregatins al Congrés dels Diputats

2.5.1 PSC

Raquel Sánchez Jiménez

L’exalcaldessa de Gavà i Ministra de Transports i Agenda Urbana (Mitma) entra el Congrés com a diputada a les eleccions de juliol de 2023. Nascuda a Gavà, va tenir l’ocasió de ser alcaldessa des del 2014 al 2021. Va deixar el càrrec el juliol del 2021 per ser Ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana. Va néixer a Gavà (Barcelona) el 1975. Llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona i màster en Dret del Treball i Seguretat Social per la Universitat Pompeu Fabra. Des del febrer del 2014 fins al juliol del 2021 va ser alcaldessa a l’Ajuntament de Gavà.

José Zaragoza Alonso

Va ser el número 4 de la llista socialista a Barcelona. Va néixer a Molins de Rei i ha estat Diputat al Congrés dels Diputats per Barcelona des de la X fins a la XIV legislatura. Ha estat portaveu adjunt del Grup Parlamentari Socialista i coordinador dels Diputats del PSC al Congrés. Del 1983 fins al 1991, va ser regidor de l’Ajuntament de Molins de Rei.

Mercè Perea

Perea ha estat l'única candidata hospitalenca que ha estat escollida com a diputada i repetirà al Congrés dels Diputats. Figurava al número 5 de la llista del PSC. Secretària Sistema de Pensions Partit dels Socialistes de Catalunya. Portaveu socialista al Pacte de Toledo on s’acorda la política de pensions. Presidenta de la Comissió d’Ètica Partit dels Socialistes de Catalunya - Secretària de Política Econòmica i Social Federació L’Hospitalet. Va néixer el 1966 a L’Hospitalet. Llicenciada en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1992.

Sònia Guerra López

És la número 11 de la llista socialista. Tot i haver nascut a Manresa, ha estat Secretària de Polítiques Socials Federació del Baix Llobregat i veïna de Sant Boi. Altres de les seves funcions han estat Secretària de Polítiques Feministes Partit dels Socialistes de Catalunya i Diputada al Congrés.

2.5.2 PP

Agustí Parra

És el número cinc de la candidatura popular al Congrés per Barcelona. Regidor a Esplugues, és vicesecretari d’organització del Partit Popular de la província de Barcelona.

2.5.3 Junts

Eduard Pujol i Bonell 

És el tercer a la llista de Junts a Barcelona. Nascut a Martorell, ha estat membre del Parlament de Catalunya fins a l’octubre del 2020, quan una denúncia per assetjament sexual el va obligar a suspendre el lloc i la militància.

2.6 I al Senat... 

Eva Granados (PSC)

Actual portaveu del grup socialista al Senat d’Espanya. Va dirigir l’Observatori dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona i va ser responsable de diferents àmbits socioeconòmics a l’equip tècnic de la UGT de Catalunya. Afiliada PSC des del 1999, a l’Agrupació de Pallejà de la federació del Baix Llobregat. Ha estat membre de l’executiva del PSC des del 2012 i responsable de les àrees de política social i treball, de la secretaria de l’àrea de política institucional, econòmica i social i membre de la permanent de l’executiva. Membre d’UGT de Catalunya, ha estat part del secretariat nacional amb diferents responsabilitats, com ara la secretaria d’ocupació, la secretaria de política institucional i la vicesecretaria general. Diputada al Parlament de Catalunya des de la IX legislatura, ha exercit com a portaveu del Grup Parlamentari Socialista al XI i XII legislatures (2015-2021) i com a vicepresidenta segona de la cambra catalana en aquesta XIII legislatura (març 2021-setembre 2021).

Núria Marín (PSC)

El Ple de Parlament del 26 de juliol de 2023 va ratificar a l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín (PSC) com a senadora autonòmica en substitució de Lorena González, que va deixar la seva acta al Senat per haver estat escollida alcaldessa de Balaguer a les darreres eleccions municipals del 28 de maig. Balaguer té 17.460 habitants i l’Hospitalet 265.444 ciutadans, és a dir, que la segona ciutat catalana és setze vegadas més gran que la capital de La Noguera.

Marín ha estat presidenta de la Diputació de Barcelona des del juliol del 2019. EI el seu lloc com a diputada provincial del PSC l’ocupa el regidor i tercer tinent d’alcalde de L’Hospitalet, David Quirós. Marin va entrar a l’Ajuntament de l’Hospitalet com a funcionària l’any 1985, primer com a responsable del mercat de Santa Eulàlia i després, durant 28 anys formant part d’equip de govern de la segona ciutat catalana com a regidora i tinent d’alcalde fins que el 2008 va ser designada per Celestino Corbacho per substituir-lo quan va ser nomenat ministre d’un dels governs del president Zapatero. Havent renovat la victòria a les eleccions municipals del 28 de maig, complirà els 64 anys d’edat quan culmini el mandat l’any 2027 amb un total de 42 anys dedicats a l’Hospitalet... i ara al Senat.

Antonio Poveda (PSC)

Senador autonòmic, ha estat vicepresident de Mobilitat i Transport Àrea Metropolitana de Barcelona de 2011 fins 2023, president de la Red de Ciudades por la Bicicleta, primer Secretari de la Federació del Baix Llobregat i alcalde de Sant Joan Despí de 2006 a 2021. Periodista de professió, també ha estat vicepresident de Transport Metropolità de Barcelona (TMB) i vicepresident de l’Institut Municipal del Taxi, des de 2011, a més de membre des del 2006 del Consell d’Administració del Consorci Sanitari Integral que gestiona, entre d’altres, l’Hospital Moisès Broggi i l’Hospital General de l’Hospitalet. Entre el 2004 i el 2007 va formar part del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i de l’Entitat Metropolitana del Transport (EMT).

2.7 A la vora de la representació

També són diversos els baixllobregatins que s’han quedat a prop de l’escó al congrés. És el cas de Sumar i Esquerra Republicana de Catalunya, on dos candidats del Baix Llobregat s’han quedat a un sol diputat d’entrar-hi a les eleccions del 23 de juliol de 2023.

Candela López (Sumar)

Era la sisena a la llista de Sumar a Barcelona. De nacionalitat argentina i espanyola, viu a Castelldefels des dels tres anys. És diplomada per la Universitat de Barcelona en Gestió i Administració Pública i Llicenciada en Ciències del Treball.

Joan Capdevila i Esteve (ERC)

Era el cinquè a la llista republicana al Congrés dels Diputats. Nascut a Martorell, ha estat diputat al Congrés a la XI, XII i XIII legislatures. Actualment és el Delegat a Madrid del Govern de la Generalitat de Catalunya.