L’Església del silenci i de la paraula

Agustí Cortés Soriano
Bisbe de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat

Recordem que l’expressió “Església del silenci” es feia servir per designar l’Església sotmesa a la dictadura del règim comunista soviètic, que havia imposat a les comunitats cristianes tota manifestació pública i tota forma de transmissió de la seva fe. Avui, però, el silenci en l’Església pot tenir un altre significat: designaria l’Església que no parla ni es manifesta, l’Església que roman amagada i tendeix a l’anonimat.

¿Cal reconèixer l’existència de d’aquesta Església amagada aquí, entre nosaltres, al Baix Llobregat?

Sens dubte, encara es poden veure signes externs, visibles, de presència eclesial, com ara en manifestacions culturals, institucions, documents, edificis, temples, etc. Posem un exemple al Baix Llobregat: un dels paisatges més macos de ciutats i pobles a Catalunya és la visió del campanar de la parròquia de Sta. Eulàlia d’Esparreguera sobre el fons de la muntanya de Montserrat. Temples i campanars són en molts casos elements identificadors del poble. En general, es pot dir que l’Església (parròquia, activitats culturals, associacions, etc.) sempre és present en la història dels nostres pobles, com es pot comprovar en les nombroses i excel·lents publicacions sobre història i cultura que han fet els respectius ajuntaments i que hem pogut anar recollint en les nostres visites pastorals.

Per a alguns, aquest fet no és més que un exemple de la prepotència dominadora de l’Església. Una manera de veure que és a la base de fortes crítiques i ha arribat a crear opinió “acomplexant” persones dintre de la mateixa Església. N’hi ha d’altres que ho interpreten com un testimoniatge de l’eficàcia humanitzadora i creadora de cultura de la fe cristiana.

La mirada sempre interpreta els fets segon criteris personals.

De fet, però, certament avui entre nosaltres hi ha Església del silenci. No falten els qui també acusen l’Església de pèrdua de rellevància social i pública. Les causes serien diverses. Molts pensen que l’Església ha d’actuar des de l’anonimat i sobretot en accions que avui siguin plausibles a la societat. D’altres, que l’anunci i la identificació sempre ha d’anar pel davant.

Jesús, a qui sempre hem de fer cas, ens va dir que hem de ser alhora sal, humilment eficaç des del silenci, i llum ben visible que anunciï l’Evangeli a tothom. Com Ell mateix. No som interioritat pura, ni mera manifestació. El servei de l’Església és per a tota la persona i per a tots, la fe és al cor i als llavis, en el silenci i en l’anunci.