2. El Bisbat de Sant Feliu: 15 anys de vida

La diòcesi de Sant Feliu va ser creada per decret de la Santa Seu el 15 de juny del 2004, fruit de la subdivisió de l’Arxidiòcesi de Barcelona en tres: Barcelona, Terrassa i Sant Feliu. En aquella mateixa data es nomenava el primer bisbe de la diòcesi, monsenyor Agustí Cortés Soriano, encara en el càrrec.

 

MONSENYOR AGUSTÍ CORTÉS SORIANO, BISBE DE SANT FELIU / BISBAT DE SANT FELIU

 

Cortés va néixer a València l’octubre del 1947 i amb anterioritat havia estat bisbe d’Eivissa –entre el 1998 i el 2004-, a on havia accedit després que el papa Wojtyla l’atorgués ordenació episcopal. Va rebre el Sacrament de la Ordre el 18 d’abril del 1998 de mans del nunci del Vaticà a Espanya, Lajos Kada. A les illes el va substituir el 2004 Vicente Juan Segura quan va fer el salt a Catalunya, per encarregar-se de l’aleshores recentment creada diòcesi de Sant Feliu.

Però la trajectòria de Cortés ve de lluny. Va ser ordenat sacerdot el 23 de desembre del 1971. Un any més tard, fou vicari de Cuart de Poblet, a València, i fins al 1984 va fer de capellà al Col·legi San José de la Montaña de València, a més de professor d’institut al Lluís Vives, també a la capital del Túria. Entre el 1990 i el 1998 va treballar a la Facultat de Teologia de València, a l’Institut Teològic per al Matrimoni i la Família i a l’institut de Ciències Religioses de la capital valenciana.

Ja com a bisbe d’Eivissa, entre els anys 1999 i 2002 va formar part de la Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe de la Conferència Episcopal Espanyola, un òrgan assessor dels bisbes per a l’estudi i tractament de qüestions relacionades amb la fe i els costums. És a dir, que vetlla per la transmissió de la doctrina catòlica i els costums cristians.

El bisbat de Sant Feliu abasta una superfície de 1.600 quilòmetres quadrats, on hi viu una població d’1 milió d’habitants repartida en 77 municipis, bona part dels quals són del Baix Llobregat –comarca que hi està integrada de manera íntegra, excepte per Cornellà, que forma part de l’Arxidiòcesi de Barcelona-. L’Alt Penedès, el Garraf i algunes poblacions del Vallès Occidental, el Bages i l’Anoia completen un bisbat que compta amb 123 parròquies.

Seguint amb les subdivisions del bisbat, aquest està format per 9 arxiprestats, que són fraccions d’una diòcesi que agrupa algunes parròquies i manté lligams de coordinació en les seves activitats. Són els de Bruguers, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Montserrat, Garraf, Vilafranca del Penedès, Anoia i Piera-Capellades.

En aquest àmbits fan la seva tasca 88 sacerdots diocesans i 15 extradicocesans. També hi ha 18 diaques permanents diocesans i un extradiocesà. Els diaques són homes que han rebut l’ordenació diaconal, és a dir, que poden batejar, celebrar funerals o matrimonis, però no fer la missa, en la qual poden ajudar, tanmateix. És per aquesta raó que els diaques no han de guardar el celibat i poden ser homes casats.

 

INTERIOR DE LA CATEDRAL DE SANT LLORENÇ / ARXIU

 

Al bisbat de Sant Feliu també hi ha 11 congregacions religioses masculines, 26 de femenines, mentre que hi ha 1 monestir masculí i 4 de femenins.

De les 123 parròquies que hem comentat que hi ha al bisbat, destaca per sobre de tot la Catedral de Sant Llorenç, a Sant Feliu. L’actual edifici és obra de l’arquitecte Josep Rubió i Rubió, i data de l’any 1955, quan es van finalitzar les obres de reconstrucció del temple, destruït al començament de la Guerra Civil. Només en va quedar el campanar, i el 1939, un cop acabada la contesa bèl·lica, es va col·locar la primera pedra de la nova església parroquial.

Cal dir, però, que aquest centre de culte no es va convertir en catedral fins al 2004, a través de la butlla de Joan Pau II que decretava la separació de 9 arxiprestats del l’Arxidiòcesi de Barcelona per conformar el Bisbat de Sant Feliu.

La Catedral consta de tres naus, amb transsepte, absis semicircular amb dos absidioles i cimbori poligonal sobre el creuer. Els materials de construcció són blocs de ciment i sorra del Llobregat que els feligresos van fer arribar en carro des del riu. La decoració és obra de Francesc Labarta i compta amb quatre campanes que reben noms diferents: Estel dels Mars, Llorença, Rarímia i Petra. El 2012, però, es va presentar un pla director per renovar l’edificació i restaurar-la.

En aquest mateix escenari, el 12 de setembre del 2004, el bisbe Cortés va iniciar el seu servei amb una celebració. Una dècada de canvis, atès que el maig del 2007 es va inaugurar la Casa de l’Església, al carrer d’Armenteres, actual seu del bisbat. El 2014, any de celebració de la primera dècada de vida de la diòcesi, es va aprofitar per fer balanç i reflexionar sobre el futur. Unes anàlisis que van donar com a resultat el Pla Pastoral del 2015, un autèntic full de ruta que, des del bisbat, expliquen que bascula al voltant de “tres eixos: una crida a l’autenticitat de la vida, a l’evangelització i a la renovació de les estructures”.

2.1. Càritas Diocesana: 75 anys al servei dels més vulnerables

El gener del 2019 el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, va commemorar el 75è aniversari de Càritas Diocesana de Barcelona, la primera d’aquestes característiques a Catalunya i una de les primeres en l’àmbit estatal. El 28 de gener de 1944 l’arquebisbe Modrego constituïa el Secretariat General Diocesà de Beneficència Cristiana –fins al 1956 no s’anomenaria Càritas Diocesana-, amb la voluntat d’unificar totes les obres benèfiques de l’Església en un moment delicat com la postguerra. 75 anys més tard, la institució ha atès 1,5 milions de persones.

Però una vegada els 9 arxiprestats de Sant Feliu es van separar de Barcelona per conformar una nova diòcesi, es va constituir una nova Càritas Diocesana, en aquest cas específica de Sant Feliu. El bisbat va fer el pas el març del 2013 i, des d’aleshores, la delegació porta a terme una tasca solidària entre els més necessitats, com ara aconseguir pisos compartits per a persones sense llar.

També compta amb una Empresa d’Iniciativa Social, Brins d’Oportunitats, la més jove de les fundades a Càritas Catalunya. Va ser creada el 2017 i vol ajudar en la inserció sociolaboral de les persones que atén. De fet, les dades d’acció social de Caritas Diocesana de Sant Feliu aporten indicadors que apunten cap a la necessitat de potenciar l’acompanyament de les persones en situació de vulnerabilitat, especialment pel que fa a la formació i inserció al mercat laboral.

En aquest sentit, els sectors d’activitat de Brins d’Oportunitats són la neteja i el manteniment de locals, habitatges i comunitats, transport de paqueteria, mobles, buidat de locals i trasllat a deixalleria i logística en general.

2.2. Montserrat: símbol de la fe a Catalunya

La muntanya de Montserrat ocupa un lloc preeminent en l’imaginari col·lectiu i en la identitat catalana. Amb la Mare de Déu de Montserrat, la ‘Moreneta’, com a símbol del monestir ubicat a la característica muntanya que corona el Baix Llobregat Nord, Montserrat és un lloc de visita obligada per als turistes i de pelegrinatge per als catòlics, que solen visitar-la per agrair o demanar èxits o bé per complir amb tradicions familiars, com per exemple després dels naixements.

La seva festivitat és el 27 d’abril. El 6 de maig del 2007 va ser un dia molt especial, atès que es va proclamar el patronatge diocesà de la Mare de Déu de Montserrat, pel qual la ‘Moreneta’ esdevenia patrona de la Diòcesi de Sant Feliu. També ho és, des del 1881, patrona de Catalunya, tal com la va declarar el papa Lleó XIII. 

 

EL MONESTIR DE MONTSERRAT ÉS UN LLOC DE VISITA INEXCUSABLE, SIGUI UNA PERSONA CREIENT O NO / FGC

 

La llegenda diu que la talla de la verge va ser trobada a l’interior d’una cova a finals del segle IX per uns pastors. El bisbe de Manresa va intentar, aleshores, endur-se-la a la capital del Bages, però els encarregats de portar-la no ho van poder fer i, interpretant que la verge volia romandre a la muntanya, la van deixar allà. La talla fa 95 centímetres i està elaborada amb fusta d’àlber i de faig. El seu color fosc ha estat objecte de controvèrsies i misteris, però tot indica que es tracta d’un ennegriment natural fruit del fum de les espelmes que li han posat durant segles al davant.

La figura de la verge també ha patit anades i tornades al llarg dels anys, a causa de les diferents guerres que han afectat el monestir. Durant la Guerra Civil va ser substituïda per una còpia, mentre que durant la Setmana Tràgica (1909) es va haver d’amagar per allunyar-la de possibles aldarulls, tal com estava passant a Barcelona, on van cremar moltes esglésies i convents. Tot i que potser l’episodi més sonat va tenir lloc el 1835, l’any de la gran crema de convents, quan l’abat d’aleshores va confiar la figura a un pastor del Bruc, que la va amagar tant que després el bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’abat, un cop havia marxar a l’exili, per preguntar-li on era la verge i retornar-la al seu lloc original. La creu de Montserrat ha estat el perdó que ha demanat l’abat, Josep Maria Soler, pels abusos a menors.

3. Les esglésies evangèliques: creixement en temps de crisi

La segona tradició religiosa amb més fidels de la comarca, i també de Catalunya, són les Esglésies evangèliques, englobades en la branca del protestantisme –agafen denominacions i organitzacions diferents que configuren un panorama més aviat fragmentat. Al Baix Llobregat compten amb 65 centres de  culte oficials, segons dades d’Afers Religiosos, més altres 64 que la Plataforma d’Esglésies Evangèliques de l’Hospitalet –PIEH en les seves sigles en castellà- té comptabilitzats a la segona ciutat catalana. Totes elles reunides al voltant del Consell Evangèlic de Catalunya. Tanmateix, comptabilitzar el nombre total d’esglésies que hi ha al territori és difícil, atès que n’hi ha moltes que no estan registrades com a tal o que canvien d’ubicació contínuament.

 

PROTESTA DE LES ESGLÉSIES EVANGÈLIQUES A L’HOSPITALET / PIELH

 

3.1. Evangèlics vs Ajuntament de LH

Aquesta és una problemàtica que s’arrossega a l’Hospitalet des del 2018. Per una banda, la PIEH ha denunciat “extrema discriminació” per part de l’ajuntament d’aquella ciutat, mentre que des del consistori ho neguen i asseguren que fan acompanyament a les congregacions evangèliques a l’hora de buscar locals que s’adeqüin a la normativa vigent. En el cas de l’Hospitalet, una ordenança del 2013 prohibeix instal·lar centres de culte paret amb paret amb habitatges cosa que, segons denuncien els evangèlics, els condemna a l’ostracisme i a obrir a zones industrials i apartades. El regidor de Benestar Social de l’Hospitalet, per contra, alaba la norma perquè diu que “garanteix la seguretat dels centres de culte i la convivència amb el seu entorn”.

El que més amoïna els evangèlics i creients d’altres religions  és la ‘moratòria’ que estableix la Llei de Centres de Culte, que posa el 2020 com a data límit per regularitzar qualsevol espai de culte. Un cops arribats, es procedirà a expedientar o tancar centres sense els papers en ordre.

 

L’EXCALDE DE SANT FELIU, JORDI SAN JOSÉ (ESQUERRA), DURANT LA INAUGURACIÓ DE LA NOVA SEU DE LA COMUNITAT ISLÀMICA DE LA CIUTAT

 

3.2. Dues dècades creixent

La història del protestantisme a casa nostra cal anar a buscar-la als mateixos inicis de la Reforma de Martí Luter. Segons Josep-Lluís Carod Rovira, exdirigent d’ERC i expert en la temàtica, pels volts del 1519 ja corrien textos de Luter entre els agermanats revoltats de València i Mallorca, mentre que els primers processos contra “heretges” als territoris de l’antiga Corona d’Aragó que defensaven les tesis luteranes van tenir lloc a principis de la dècada dels 20 del segle XVI.

Tanmateix, la Reforma no va acabar arrelant a casa nostra. No va ser fins al segle XIX que es va experimentar una revifalla protestant, que ha anat a més en les últimes dues dècades. Segons Afers Religiosos, és la confessió que ha creat més llocs de culte durant tots aquests anys.

Tot i que tradicionalment s’han identificat aquestes esglésies amb persones estrangeres, el creixement experimentat per aquesta tradició s’ha nodrit de ciutadans d’ètnia gitana, que han abraçat aquesta fe de manera activa en els últims anys. També cal destacar l’avenç que ha experimentat el culte a Sud-Amèrica i la influència dels immigrants d’allà que han fet créixer aquestes esglésies al Baix Llobregat i l’Hospitalet.

4. L’Islam i el Baix: d’antiga frontera amb Al-Àndalus a terra d’acollida

Per darrere de catòlics i fidels d’esglésies evangèliques, trobem els musulmans. L’islam és la tercera religió amb més fidels a Catalunya i al Baix Llobregat, on trobem 21 centres de culte, segons indica el mapa de religions d’Afers Religiosos. Es tracta de la segona comarca amb més oratoris musulmans, per darrere del Barcelonès –on n’hi ha 38-. A tot Catalunya, en total, n’hi ha 256 centres de culte musulmans, disseminats sobretot per les comarques costaneres i per l’àmbit metropolità.

 

INTERIOR DE LA MESQUITA AL TAUBA DE CORNELLÀ / ARXIU

 

La història de l’islam a l’àmbit del Baix Llobregat es remunta a l’Alta Edat Mitjana, amb la conquesta musulmana de la Península Ibèrica el segle VIII. A Catalunya –sobretot al nord- la petjada islàmica ha estat inferior a la d’altres parts d’Espanya, a causa de l’efímer control del territori per part de l’administració musulmana; tanmateix, el riu Llobregat va marcar, durant molts anys, la frontera entre el Comtat de Barcelona cristià i l’Al-Àndalus musulmà.

Després de la conquesta cristiana de tot el que avui dia és Catalunya, la presència musulmana al nostre territori va anar minvant fins a ser nul·la o testimonial. No va ser fins als anys 60 i 70 del segle XX que van tornar a florir comunitats islàmiques al Baix Llobregat. De fet, el primer oratori islàmic va obrir a la comarca, en concret a Sant Vicenç dels Horts, el 1974. Ho va fer de la mà de l’Associació d’Amistat amb els Pobles Àrabs Bayt al-Thaqafa que, liderada per l’arabista i religiosa catòlica Teresa Losada, va cedir un espai per fer la pregària musulmana i portar a terme unes altres activitats sociocomunitàries com ara serveis d’alfabetització o de formació.

A partir d’aquest moment el degoteig d’obertures de centres musulmans no va parar, tenint sempre el Baix Llobregat i l’Hospitalet com a referents. Una altra ciutat que va afegir-s’hi de manera matinera va ser Viladecans, on el 1986 va obrir el Centre Cultural Al Nour, una de les associacions més antigues d’aquest àmbit a Catalunya.

Una dècada després naixeria un altre centre islàmic que acabaria convertint-se en referència, el Centre Cultural Islàmic Al Tauba de Cornellà. Anys més tard acabaria inaugurant la primera gran mesquita del territori. L’Ajuntament de Cornellà va acceptar cedir un terreny per 50 anys per a la construcció d’un centre d’oració amb capacitat per a 1.300 persones.

L’apertura d’aquesta mesquita trencava amb una dinàmica de locals petits i mal assistits perquè la comunitat musulmana hi orés. Per altra banda, i com a condició imposada pel consistori cornellanenc, l’arquitectura exterior havia de ser d’un estil neutre que permetés la seva integració a la zona. De fet, des de fora la mesquita no sembla tal, atès que no hi ha cap minaret clar i la cúpula només pot ser apreciada des de l’interior.

Aquesta mesquita, tanmateix, ha estat objecte de polèmica en algunes ocasions. Una d’elles, la més sonada, va tenir lloc el maig del 2016, quan un imam procedent d’Aràbia Saudita, Saleh Al Moghamsy, va fer un sermó a la mesquita de Cornellà. La qüestió és que aquest religiós, en un discurs del 2012, va defensar la “santedat” d’Osama Bin Laden, exlíder d’Al-Qaeda mort per una unitat de l’exèrcit nord-americà al Paquistan. Sigui com sigui, i segons van explicar fonts policials, en el sermó que va fer el 2016 a Cornellà no va proferir proclames extremistes.

Sigui com sigui, i exceptuant alguns casos concrets, la comunitat islàmica al Baix Llobregat i l’Hospitalet ha anat obrint i adequant centres de culte. Un dels darrers, el de la Comunitat Islàmica de Sant Feliu, que va inaugurar el gener del 2019 la seva nova seu al carrer Joaquim Monmany. L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde, Jordi San José, que va destacar que és “important” que els musulmans de la ciutat puguin tenir “un lloc digne per portar a terme la seva pràctica religiosa sense sentir-se discriminats”. “El que estem fent ara és un acte de normalitat”, va afegir San José.

Per la seva banda, el portaveu de la comunitat va agrair les paraules de l’alcalde i va assegurar que els musulmans de Sant Feliu no volen viure al marge de la societat, sinó que volen participar-hi. “Som ciutadans i ens interessa que la nostra ciutat millori”, va subratllar. En aquest sentit, van aprofitar per criticar la decisió d’algun ajuntament de traslladar els espais de culte a zones industrials. “Els llocs de culte formen part de la vida i del dia a dia dels que hi creuen i pertanyen a la comunitat”, va dir el president de la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya, Mohamed El Ghaidouni, també present en el acte.

 

‘EL LLIBRE DEL MORMÓ’, UN DELS QUATRE LLIBRES SAGRATS PER ALS MORMONS

 

5. Testimonis de Jehovà: trencar amb els tòpics

Tradició religiosa nascuda a finals del segle XIX als Estats Units de la mà del grup d’Estudiants de la Bíblia, fundat pel pastor Charles Taze Russell, és la quarta confessió amb més centres de culte o sales del regne, que és com les anomenen, al Baix Llobregat. En concret, en té 16.

 

EXTERIOR DEL MONESTIR BUDISTA DEL GARRAF / ARXIU

 

Al global de Catalunya compta amb 118. La primera d’elles es va fundar a Barcelona l’any 1973. L’expansió dels Testimonis de Jehovà des d’aquell moment va ser intensa, fins a arribar al seu zenit a la dècada dels anys 90 del segle passat. A partir d’aquell moment l’augment de fidels es va moderar, i ara per ara, atenent-nos al baròmetre del CEO, representen el 0,4% dels creients a Catalunya.

Caracteritzats encara per l’imaginari col·lectiu pel seu proselitisme porta a porta, en els últims anys estan optant per instal·lar-se a punts estratègics de les ciutats amb voluntaris que ofereixen informació als interessats. Un altre dels aspectes que han portat mala premsa al col·lectiu és la seva negativa a rebre transfusions de sang, fins i tot en casos extrems de necessitat. Ells neguen que no creguin en la medicina i justifiquen la seva negativa a rebre sang en base a la Bíblia, on hi ha alguns passatges que comminen a abstenir-se de la sang, l’ànima de la persona segons el Deuteronomi. A més, asseguren que darrerament s’han implementat tractaments i intervencions per a les quals no calen transfusions.

6. Mormons: de Utah al Baix Llobregat

L’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies va néixer també als Estats Units al segle XIX. En concret, de la mà de Josep Smith Jr., pels volts de l’any 1830. A la mort d’aquest, assassinat a la presó de Carthage a mans d’una turba de gent, la comunitat es va traslladar a l’estat de Utah, on avui dia són majoria.

A Catalunya compten amb 6.000 fidels, mentre que al Baix Llobregat tenen un parell de centres. Un d’ells, ubicat a cavall entre l’Hospitalet i Esplugues, l’Estaca de l’Hospitalet. A Espanya van arribar primer a Madrid, a través de grups de missioners nord-americans que serveixen en missions arreu del món durant un temps. A Catalunya van arribar els anys 70 del segle XX, paral·lelament al seu arrelament a la capital de l’estat.

7. L’eclosió dels cultes orientals: budisme, taoisme i hinduisme

En els últims anys, sobretot a partir dels anys 70 del segle passat, l’interès per cultes originaris de l’extrem orient ha crescut de manera important. Pel que fa a la comarca, trobem la presència de budistes, taoistes i hinduistes.

Segons les dades d’Afers Religiosos, al Baix Llobregat hi ha un parell de centres de culte hindús, 1 de taoista i un altre de budista. Tot i que no està ubicat exactament a l’interior de la comarca, exerceix un influx important el temple budista del Garraf, Sakya Tashi Ling, molt pròxim a Castelldefels. Aquest espai, ubicat a l’antic palau Novella, acull un monestir budista des del 1996 i actualment ofereix visites guiades a tothom que desitgi conèixer més a fons aquesta religió.

El budisme compta amb 68 centres a tot Catalunya i, igualment que les primeres comunitats hinduistes, van aparèixer al territori de la mà de catalans que se sentien atrets per les pràctiques orientals. Sovint es tractava de joves que simpatitzaven amb el moviment hippy que havien viatjat a l’extrem orient.

 

SEGONS ENQUESTES RECENTS, EL 12% DELS ESPANYOLS PRACTICA EL IOGA / ARXIU

 

Pel que fa al taoisme, la seva història al Principat arrenca el 1979, amb l’obertura del primer centre gràcies a la iniciativa d’un capellà catòlic xinès. La resta de centres -6 en total- es van anar consolidant a partir del segle XXI. Tot i així, també és cert que les migracions internacionals han col·laborat a aquest increment de l’hinduisme. 

8. Els ortodoxos

Al Baix Llobregat només hi consta un centre de culte corresponent als cultes agrupats com a esglésies orientals: els ortodoxos, grecocatòlics i coptes.

Al global català compten amb 55 espais, majoritàriament capelles cedides per l’Església catòlica durant unes hores. El primer oratori d’aquestes confessions va ser creat a principis del segle XX a Barcelona, fruit de la feina de la comunitat grega de la ciutat. Més tard, ja a la dècada dels 60, un grup de catalans interessats en els rituals ortodoxos van impulsar una església catalana que actualment està sota la jurisdicció del patriarcat de Sèrbia.

9. Noves formes d’espiritualitat

És innegable que, en paral·lel al procés de secularització de la societat occidental hi ha hagut un interès cada cop més creixent en noves formes de viure l’espiritualitat. Pràctiques com el ioga estan causant furor entre una població que busca trencar amb el frenètic ritme del dia a dia.

El bisbe Cortés dóna la benvinguda a aquesta “recuperació de l’espiritualitat”, encara que sigui entesa “només com a interioritat”. “Aquest fet, que no és tant en general i profund, presenta uns trets d’ambigüitat. En alguns casos no passa de ser una moda o una mena de teràpia relaxant”, afegeix el prelat. Qui no ho veu igual és la professora de ioga de l’Hospitalet, Carmen Valle. “El ioga no és una moda, sinó que s’ha posat de moda”, rebat, alhora que afirma que aquesta pràctica “està oberta a totes les religions”, i que és una manera d’assolir allò que cadascú considera la divinitat.

Sigui com sigui, el que és cert és que des de fa pocs anys estan proliferant una multitud de centres especialitzats en ioga o teràpies com el reiki, sense oblidar-nos del mindfulness o consciència plena, els cursos sobre el qual triomfen arreu. Exercicis que aixequen fortes crítiques en alguns sectors, que els titllen de “pseudoespiritualitat” que no aprofundeix en les doctrines orientals d’on beuen.

10. Girar l’esquena a Déu: l’ateisme i l’agnosticisme

A l’altre extrem trobem els ateus i agnòstics. Els primers no creuen en cap deïtat, mentre que els segons consideren que l’home no pot saber si existeixen o no. En les enquestes, en concret el baròmetre del CEO de novembre del 2018, s’indica que el 21% dels catalans es declaren ateus, mentre que el 17% diuen ser agnòstics. Això fa una suma de gairebé el 40% de la població que ha girat l’esquena, tot i que de maneres diferents i amb matisos, a Déu.

És per aquesta raó que moltes persones a casa nostra s’han decidit a apostatar, a donar-se de baixa de l’Església catòlica. No hi ha dades fidedignes de quanta gent ho ha fet a Catalunya o a Espanya, i ni l’Església ni les institucions públiques compten amb elles.

En el cas de Maria José Bernete, presidenta de Ateos y Republicanos, una entitat memorialista i de defensa dels drets humans amb seu a Cornellà, apostatar va ser una tasca “fàcil”. Tanmateix, reconeix que a determinats llocs del país “és molt més difícil fer-ho i, fins i tot, impossible”. Sigui com sigui, l’apostasia no fa desaparèixer directament del cens catòlic a una persona, ja que la institució al·lega que el bateig és irreversible. Sigui com sigui, el primer pas per apostatar és demanar la partida de bateig i omplir una documentació, fins que la diòcesi de torn atorga un certificat d’abandonament de la fe catòlica.

11. L’horitzó de la convivència entre religions

La convivència entre diverses creences religioses en un territori tan petit a vegades genera discrepàncies i polèmiques. Al Baix Llobregat, llevat d’alguns episodis puntuals, la convivència és bona. Així ho expressa el bisbe Cortés, que explica que a la Diòcesi de Sant Feliu hi ha una delegació específica per a les relacions amb altres confessions. Des de la Generalitat també afirmen que cada cop més les comunitats religioses destaquen pel seu treball interreligiós, que ajuda a establir xarxes entre els seus membres. Sovint, aquest diàleg té la complicitat de les administracions locals i autonòmiques. Aquí cal esmentar els esforços del Grup de Treball Estable de Religions (GTER) per potenciar el diàleg entre els líders religiosos. Aquest ens està format per representants oficials nomenats per les mateixes comunitats religioses que comptin amb el certificat de “notable arrelament”, atorgat pel govern central.

Tanmateix, les entitats del territori també treballen per afavorir aquest clima de relació i diàleg. Un exemple és el Fòrum l’Hospitalet-Espai Interreligiós, una plataforma que organitza diversos actes per fomentar el coneixement mutu de les diverses confessions de la ciutat. Entre altres, celebra l’Iftar o el trencament del dejuni del mes sant del Ramadà al barri de Collblanc, al qual conviden a tothom a descobrir el significat d’aquesta festivitat musulmana, y també concerts de músiques de tradicions religioses diferents.