2. PROTAGONISTES

2.1. El bisbat de Sant Feliu, l’epicentre catòlic del Baix Llobregat

L’Església Catòlica a Catalunya es distribueix per diòcesis, districtes territorials sota l’organització de bisbats o arquebisbats. En aquest territori conviuen la província eclesiàstica Tarraconense i la província eclesiàstica de Barcelona, que agrupa les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat – on s’inclou el Baix Llobregat – i Terrassa.

La diòcesi de Sant Feliu va ser erigida per decret de la Santa Seu el 15 de juny del 2004, fruit de la subdivisió de l’Arxidiòcesi de Barcelona en tres: Barcelona, Terrassa i Sant Feliu. Aquesta és sufragània de l’Església Metropolitana de Barcelona, i junt amb l’Arxidiòcesi de Barcelona i la Diòcesi de Terrassa, formen la Província Eclesiàstica de Barcelona. En la mateixa data de la seva creació es va nomenar el primer bisbe de la Diòcesi, monsenyor Agustín Cortés Soriano.

Cortés va néixer a València l’octubre del 1947 i amb anterioritat a aquest càrrec havia estat bisbe d’Eivissa – entre el 1998 i el 2004 – , a on havia accedit després que el papa Wojtyla l’atorgués ordenació episcopal. Va rebre el Sacrament de la Ordre el 18 d’abril del 1998 de mans del nunci del Vaticà a Espanya, Lajos Kada. Però la trajectòria de Cortés ve de lluny. Va ser ordenat sacerdot el 23 de desembre del 1971. Un any més tard, fou vicari de Cuart de Poblet, a València, i fins al 1984 va fer de capellà al Col·legi San José de la Montaña de València, a més de professor d’institut al Lluís Vives, també a la capital del Túria. Entre el 1990 i el 1998 va treballar a la Facultat de Teologia de València, a l’Institut Teològic per al Matrimoni i la Família i a l’institut de Ciències Religioses de la capital valenciana. Com a bisbe d’Eivissa, entre els anys 1999 i 2002, també va formar part de la Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe de la Conferència Episcopal Espanyola.

Després de 20 anys al capdavant de la diòcesi, Cortés serà rellevat pel dominic Xabier Gómez, qui va ser nomenat com a successor al càrrec pel papa Francisco el passat 8 d’octubre de 2024. El procés d'aquest relleu culminarà el proper 30 de novembre, de manera que es farà efectiu el primer canvi de directrius des de la creació de la diòcesi fa dues dècades. Aquest canvi és degut a la petició del bisbe Cortés d’abandonar el càrrec a l'arribar als 75 anys d'edat, als quals se sumen també problemes de salut particulars.

El dominic Xabier Gómez va néixer l’any 1970 al municipi d’Azkoitia (País Basc). Llicenciat en Teologia a Salamanca i amb un màster en mediació familiar i un altre en mediació social intercultural, ha ocupat càrrecs com la vicaria de la parròquia de Santo Cristo de Madrid, la de Nuestra Señora de Atocha o la coordinació del Observatorio de Derechos Humanos Samba Martine. També va exercir com a prior de Santa Caterina de Barcelona entre el 2016 i el 2018 i darrerament ocupava la mateixa posició al convent de Santo Tomás de Aquino - el Olivar a Madrid. 

El bisbat de Sant Feliu s’estén pel del Baix Llobregat – comarca que està integrada de manera íntegra, excepte per Cornellà, que forma part de l’Arxidiòcesi de Barcelona –, l’Alt Penedès, el Garraf i algunes poblacions del Vallès Occidental, el Bages i l’Anoia. En total, comprèn una superfície de 1.610,70 quilòmetres quadrats, on hi viu una població d’aproximadament 1 milió d’habitants repartits en 77 municipis. A llarg d’aquesta extensió contrasta la gran concentració poblacional dels nuclis urbans de la costa i d’influència de la ciutat de Barcelona, amb ciutats d’entre 40.000 i 80.000 habitants, i, d’altra banda, els nuclis agregats i disseminats d’entorn agrícola i rural, d’entre 50 i 100 habitants.

Territorialment, la Diòcesi es troba dividida en 9 arxiprestats. Aquesta és una categoria de demarcació territorial que agrupa les diverses parròquies del territori – que en aquest cas en són 123 – per tal d’afavorir la cura pastoral amb una acció comuna. Al capdavant de cada arxiprestat se situa l’arxiprest, qui té la funció de promoure i coordinar aquesta voluntat comuna. D’aquesta manera, els arxiprestats són el de Bruguers, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Montserrat, Garraf, Vilafranca del Penedès, Anoia i Piera-Capellades.

Aquests compten amb 30 congregacions religioses – segons les dades actualitzades del 2021 – i es desenvolupen per mitjà de la labor de 91 sacerdots i 19 diaques. Els diaques són homes que han rebut l’ordenació diaconal, és a dir, que poden batejar, celebrar funerals o matrimonis, però no fer la missa, tot i que sí hi poden col·laborar. És per aquesta raó que els diaques no han de guardar el celibat i poden viure en matrimoni.

Paral·lelament, les dues vicaries en què s’organitza la Diòcesi, la del Llobregat i la del Penedès-Anoia-Garraf, giren respectivament al voltant de les seves capitals, Sant Feliu de Llobregat, on es troba la seu diocesana, i Vilafranca del Penedès.

En aquest panorama, destaca especialment la Catedral de Sant Llorenç, situada a Sant Feliu. L’actual edifici, obra de l’arquitecte Josep Rubió i Rubió, data de l’any 1955, quan es van finalitzar les obres de reconstrucció del temple després de que fos destruït a l’inici de la Guerra Civil. No obstant, aquest centre de culte no es va convertir en catedral fins el 2004, a través de la butlla de Joan Pau II que decretava la separació de 9 arxiprestats del l’Arxidiòcesi de Barcelona per conformar el Bisbat de Sant Feliu. 

2.2. Càritas Diocesana: lluita continuada contra la desigualtat social

Càritas Diocesana de Sant Feliu va aparèixer amb la segregació dels 9 arxiprestats de Sant Feliu, que es van separar de l’Arxidiòcesi de Barcelona per conformar un nou bisbat. D’aquesta manera, i des del març del 2013, l’entitat Càritas Diocesana té com a objectiu promoure i coordinar l’acció social i caritativa de la mateixa Diòcesi.

Els pilars d’aquesta delegació – sense ànim de lucre i amb finançament sobretot de caire privat – són la promoció del desenvolupament de les persones i la sensibilització de la societat des del cristianisme, de manera que es duen a terme diverses tasques en l’àmbit de la pobresa, la vulnerabilitat o l’exclusió social, així com el respecte pel medi ambient, amb la promoció de l’economia solidària i el consum responsable.

Des de Càritas es treballa de manera coordinada amb diverses parròquies arreu del territori, on s’inclouen 16 municipis del Baix Llobregat, com Begues, El Prat, Esparreguera, Esplugues, Gavà, La Palma de Cervelló, Martorell, Molins de Rei, Olesa de Montserrat, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, i Viladecans-Sant Climent.

D’entre les labors de Càritas Diocesana, es dona cobertura a les necessitats bàsiques de famílies amb recursos limitats, tot comptant amb 35 punts d’acollida destinats a aquesta funció. També es treballa per afavorir l’accés a l’habitatge i a un projecte de vida digne per als individus amb majors dificultats. En aquest sentit, fins ara s’ha comptat amb 9 habitatges compartits – que han emparat a 44 persones – i 50 pisos socials – que han donat cobertura a la necessitat d’habitatge a 160 persones –. Paral·lelament, la delegació és impulsora dels projectes Brúixola, una sèrie d’accions per al benestar i la inclusió dels 278 nens i adolescents que actualment hi participen i que pertanyen a famílies vulnerables.

L’entitat també compta amb una Empresa d’Iniciativa Social, Brins d’Oportunitats, la més jove de les fundades a Càritas Catalunya. Va ser creada el 2017 i la seva labor es projecta en l’àmbit de la inserció sociolaboral per a persones en situació de vulnerabilitat. En aquest marc, es realitzen tasques d’acompanyament i accions formatives per a l’adquisició de competències dirigides al mercat laboral, el que fins ara ha permès la inserció amb condicions laborals dignes a trenta persones. En aquest sentit, els sectors d’activitat de Brins d’Oportunitats són la neteja i el manteniment de locals, habitatges i comunitats, transport de paqueteria o mobles, buidat de locals, trasllat a deixalleria i logística en general.

2.3. La Mare de Déu de Montserrat, patrona de la Diòcesi

La muntanya de Montserrat, que corona el Baix Llobregat Nord, ocupa un lloc preeminent en la identitat catalana. Amb la Mare de Déu de Montserrat, la ‘Moreneta’, com a símbol del monestir, Montserrat és un lloc de visita obligada per als turistes i de pelegrinatge per als catòlics. La Mare de Déu de Montserrat és, també, la patrona de la Diòcesi de Sant Feliu des del 6 de maig del 2007, i des del 1881, patrona de Catalunya, tal com la va declarar el papa Lleó XIII. La seva festivitat és el 27 d’abril.

La llegenda diu que la talla de la verge va ser trobada a l’interior d’una cova a finals del segle IX per uns pastors. El bisbe de Manresa va intentar, aleshores, endur-se-la a la capital del Bages, però els encarregats de portar-la no ho van poder fer i, interpretant que la verge volia romandre a la muntanya, la van deixar allà. La talla fa 95 centímetres i està elaborada amb fusta d’àlber i de faig. El seu color fosc ha estat objecte de controvèrsies i misteris, però tot indica que es tracta d’un ennegriment natural fruit del fum de les espelmes que li han posat durant segles al davant.

La figura de la verge també ha patit anades i tornades al llarg dels anys, a causa de les diferents guerres que han afectat el monestir. Durant la Guerra Civil va ser substituïda per una còpia, mentre que durant la Setmana Tràgica (1909) es va haver d’amagar per allunyar-la de possibles aldarulls, tal com estava passant a Barcelona, on van cremar moltes esglésies i convents. Tot i que potser l’episodi més sonat va tenir lloc el 1835, l’any de la gran crema de convents, quan l’abat d’aleshores va confiar la figura a un pastor del Bruc, que la va amagar tant que després el bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’abat, un cop havia marxar a l’exili, per preguntar-li on era la verge i retornar-la al seu lloc original. La creu de Montserrat ha estat el perdó que ha demanat l’abat, Josep Maria Soler, pels abusos a menors.

2.3.1. 2025, l’any del mil·lenari de Montserrat

L’any 2025 el Monestir de Montserrat celebra els seus mil anys d’història. Fundada el 1025 per l’abat Oliba – bisbe de Vic i abat de Ripoll –, quan va firmar el document de constitució de la comunitat benedictina que hi habita, l’Abadia ha esdevingut no només un símbol de culte catòlic, sinó un punt referent per al patrimoni cultural, artístic i musical dins de Catalunya. I això és avalat per l’interès que suscita l’espai a nivell nacional i internacional, doncs l’any 2019 Montserrat va rebre 2,7 milions de visitants.

L’existència de l’abadia ha perillat en diverses ocasions al llarg dels segles, una d’aquestes degut a l’aplicació de les lleis desamortitzadores de 1835, que van fer que perdés totes les seves propietats i quedés reduïda a un únic monjo. La Guerra Civil espanyola també va ser un punt d’inflexió, provocant que la comunitat es veiés obligada a abandonar l’espai, però posteriorment reforçant aquest patrimoni com un punt clau per a la identitat del catalanisme conservador i l’alineació del monestir amb el moviment antifranquista.

En còmput, però, cal recordar que la història de Montserrat, que passa per fenòmens de llegenda – com la troballa de la Verge en una cova l’any 880 – i etapes documentades – com l’impacte de la guerra napoleònica sobre el monestir –, és tot un referent de resiliència, voluntat i treball, que cal seguir celebrant i mantenint.

Sota la direcció del reverendíssim pare Manuel Gasch, abat de Montserrat, el 8 de setembre de 2024 s’iniciaran els actes de celebració del mil·lenari, que s’allargaran fins el 8 de desembre de 2025, i que tenen com a objectiu commemorar els valors característics de la vida de Montserrat al llarg de deu segles, promoure la investigació científica sobre el seu patrimoni i potenciar l’activitat musical del Santuari, amb especial èmfasi sobre l’emblemàtica Escolania de Montserrat.

Una de les accions clau d’aquest mil·lenari és el llançament del documental ‘El temps de Montserrat’, una producció que pretén mostrar la quotidianitat de la vida monàstica a l’abadia. Dirigida per Carles Prats, i prevista de ser estrenada la tardor del 2023, la pel·lícula serà una radiografia del monestir portes endins, tot exposant les diverses tasques que realitzen els monjos, la seva organització diària i l’epicentre dels seus valors, erigits a través del text de la Regla de Sant Benet, que data del segle VI. També, però, es vol posar l’accent sobre la subjectivitat a través dels testimonis dels monges, per a poder entendre la seva motivació i el perquè de fer un canvi tan dràstic a la seva vida.

El documental, que serà presentat en diversos festivals internacionals i també distribuït per mitjà d’alguns mercats de l’audiovisual, està produït per un acord amb la cadena de supermercats Condis, que s’ha sumat a la commemoració de la història de l’Abadia.

En aquesta línia, el Reverendíssim Pare Manuel Gasch, abat de Montserrat i president de la fundació homònima, va presentar el mil·lenari al Cercle d’Economia el mes de març de 2023. La Fundació 2025 va ser creada el 1997 amb la projecció de la celebració de l’aniversari de l’Abadia, de manera que l’acte suposava la oportunitat per aixecar l’interès a les portes d’aquest gran esdeveniment. “Ens agradaria que fos la festa major de tot Catalunya. Que Montserrat no esdevingui un referent llunyà, un record personal que queda en la història familiar”, va declarar Gasch.

Durant aquesta trobada, l’abat va aprofitar per a recordar que Montserrat és també una empresa cultural que cal seguir sustentant, tot garantint el seu desenvolupament cultural i econòmic, en camps com la digitalització, la sostenibilitat o la descarbonització del santuari. En aquest procés, va recordar, han col·laborat empreses com Fundació La Caixa, l’IESE, Cellnex o Agbar. “Montserrat no s’acaba el 2025”, va afirmar, tot afegint que “el mil·lenari és un punt de partida”.

L’abat va exposar que el pla estratègic del mil·lenari s’inspira en una frase del papa Pau VI: “Els benedictins heu evangelitzat Europa amb la Creu, el llibre i l’arada”. Prenent com a referència aquesta premissa, va metaforitzar cadascun dels conceptes. La Creu de Crist és per a ell ”donar a conèixer el nostre testimoni a través de la regla de Sant Benet i dir que el cristianisme és una opció que dona sentit a la vida”. I va recalcar que així s’havia fet, atès que les retransmissions de la missa i els oficis que es fan des del Monestir ja apleguen a 60.000 persones a través de la pantalla. El concepte del “llibre” fa referència als elements culturals de Montserrat, com la biblioteca, l’editorial o el museu, el que considerava instruments pel diàleg. I l’arada és la implicació dels benedictins en el món del treball i en les qüestions de caritat.

2.4. Les Esglésies Evangèliques: una forta tradició a Catalunya

La segona confessió religiosa amb més fidels de la comarca, i també de Catalunya, són les Esglésies Evangèliques, englobades en la branca del protestantisme –agafen denominacions i organitzacions diferents que configuren un panorama més aviat fragmentat. Al Baix Llobregat compten amb 68 centres de culte oficials, segons dades d’Afers Religiosos. Totes elles, reunides al voltant del Consell Evangèlic de Catalunya.

Els inicis de la història de l’Esglèsia Evangèlica al territori català radiquen a l’any 1868, tot constituint-se una de les comunitats protestants més antigues de Catalunya. Aquest origen conflueix a partir de les primeres comunitats presbiterianes de Catalunya – integrades a nivell estatal en l’Església Evangèlica Espanyola –, i les comunitats de l’Església Metodista Espanyola, fundades a partir del 1871, i que, d’entre altres poblacions, ja comptaven amb comunitats a l’Hospitalet de Llobregat.

Ambdues corrents comptaven amb bones relacions, i, l’any 1953, l’Església Metodista va començar a formar part de l’IEE, un projecte que s’havia vist obstaculitzat per la Guerra Civil. Tot i aquesta integració, les comunitats presentaven una organització doble, i, a la vegada, les qüestions polítiques referents a l’autonomia al territori de Catalunya van fer sorgir la necessitat d’una entitat que pogués sintonitzar les organitzacions religioses internes i respongués també als preceptes de l’IEE. Així va sorgir, el 1987, l’Església Evangèlica de Catalunya.

Tradicionalment s’han identificat aquestes esglésies amb persones estrangeres. Però el creixement experimentat per aquesta tradició s’ha nodrit de ciutadans d’ètnia gitana, que han abraçat aquesta fe de manera activa en els últims anys. També cal destacar l’avenç que ha experimentat el culte a Sud-Amèrica i la influència dels immigrants d’allà que han fet créixer aquestes esglésies al Baix Llobregat i l’Hospitalet, on actualment hi ha 45 centres de culte.

Pel que fa als municipis del Baix Llobregat, aquesta confessió ha augmentat la xifra de llocs de culte respecte les dades del 2019 d’Afers Religiosos, passant de 65 a 68. Els municipis que agrupen més centres són Sant Boi, El Prat, Martorell, Gavà, Cornellà i Castelldefels.

2.5. L’Islam: la tercera religió amb més fidels al Baix Llobregat

L’islam és la tercera religió amb més fidels a Catalunya i al Baix Llobregat, després del catolicisme i les esglésies protestants. Segons dades d’Afers Religiosos del 2022, existeixen 24 centres de culte al Baix Llobregat, una xifra que ha augmentat en tres punts respecte a 2019. Es tracta, degut a la gran agrupació de població musulmana, sobretot als nuclis metropolitans, de la segona comarca amb més oratoris musulmans per darrere del Barcelonès, on hi ha 48. Tot i que estan repartits per diverses poblacions del Baix, els municipis que més centres agrupen són l’Hospitalet, amb 4, i Martorell, amb 3.

La història de l’islam a l’àmbit del Baix Llobregat es remunta a l’Alta Edat Mitjana, amb la conquesta musulmana de la Península Ibèrica el segle VIII. A Catalunya –sobretot al nord – la petjada islàmica ha estat inferior a la d’altres parts d’Espanya, a causa de l’efímer control del territori per part de l’administració musulmana; tanmateix, el riu Llobregat va marcar, durant molts anys, la frontera entre el Comtat de Barcelona cristià i l’Al-Àndalus musulmà.

Després de la conquesta cristiana de tot el que avui dia és Catalunya, la presència musulmana al nostre territori va anar minvant fins a ser nul·la o testimonial. No va ser fins als anys 60 i 70 del segle XX que van tornar a florir comunitats islàmiques al Baix Llobregat. De fet, el primer oratori islàmic va obrir a la comarca, en concret a Sant Vicenç dels Horts, el 1974. Ho va fer de la mà de l’Associació d’Amistat amb els Pobles Àrabs Bayt al-Thaqafa que, liderada per l’arabista i religiosa catòlica Teresa Losada, va cedir un espai per fer la pregària musulmana i portar a terme unes altres activitats sociocomunitàries com ara serveis d’alfabetització o de formació. A partir d’aquest moment el degoteig d’obertures de centres musulmans no va parar, tenint sempre el Baix Llobregat i l’Hospitalet com a referents.

Una altra ciutat que va afegir-s’hi de manera matinera va ser Viladecans, on el 1986 va obrir el Centre Cultural Al Nour, una de les associacions més antigues d’aquest àmbit a Catalunya. Una dècada després naixeria un altre centre islàmic que acabaria convertint-se en referència, el Centre Cultural Islàmic Al Tauba de Cornellà. Anys més tard acabaria inaugurant la primera gran mesquita del territori. L’Ajuntament de Cornellà va acceptar cedir un terreny per 50 anys per a la construcció d’un centre d’oració amb capacitat per a 1.300 persones.

L’apertura d’aquesta mesquita trencava amb una dinàmica de locals petits i mal assistits perquè la comunitat musulmana hi orés. Per altra banda, i com a condició imposada pel consistori cornellanenc, l’arquitectura exterior havia de ser d’un estil neutre que permetés la seva integració a la zona. De fet, des de fora la mesquita no sembla tal, atès que no hi ha cap minaret clar i la cúpula només pot ser apreciada des de l’interior.

2.6. Els testimonis de Jehovà: confessió minoritària i amb influència al territori

Els testimonis cristians de Jehovà actualment tenen 15 centres de culte o sales del regne, tal com les anomenen, al Baix Llobregat, una menys respecte al 2019. Cadascuna està ubicada a un municipi diferent, mentre que a la ciutat de l’Hospitalet n’hi ha 3. Aquesta és la quarta confessió amb més centres a la comarca, delimitant una franja amb la resta de religions, que ja són minoritàries i presenten un nombre molt baix d’adeptes i llocs de culte al territori. Respecte a les dades del CEO del 2020, i tot i el darrer tancament d’alguns centres culturals, els testimonis de Jehovà a Catalunya ocupen un 1% de la població.

Al global de Catalunya, es compta amb 112 centres de culte, 6 menys que l’any 2019. El primer d’aquests espais es va fundar a Barcelona l’any 1973. L’expansió dels Testimonis de Jehovà des d’aquell moment va ser intensa, fins a arribar al seu zenit a la dècada dels anys 90 del segle passat, quan l’augment de fidels es va moderar.

Aquesta tradició religiosa va néixer a finals del segle XIX als Estats Units de la mà del grup d’Estudiants de la Bíblia, fundat pel pastor Charles Taze Russell. Caracteritzats encara per l’imaginari col·lectiu pel seu proselitisme porta a porta, en els últims anys estan optant per instal·lar-se a punts estratègics de les ciutats amb voluntaris que ofereixen informació als interessats.

Un altre dels aspectes que han portat mala premsa al col·lectiu és la seva negativa a rebre transfusions de sang, fins i tot en casos extrems de necessitat. Ells neguen que no creguin en la medicina i justifiquen la seva negativa a rebre sang en base a la Bíblia, on hi ha alguns passatges que comminen a abstenir-se de la sang, l’ànima de la persona segons el Deuteronomi. A més, asseguren que darrerament s’han implementat tractaments i intervencions per a les quals no calen transfusions.

2.7. Els mormons: al Baix Llobregat des dels anys 70

L’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, agrupació també coneguda com a mormons, va néixer també als Estats Units al segle XIX. En concret, de la mà de Josep Smith Jr., pels volts de l’any 1830. A la mort d’aquest, assassinat a la presó de Carthage a mans d’una turba de gent, la comunitat es va traslladar a l’estat d'Utah, on avui dia són majoria.

A Espanya, aquesta doctrina va arribar primer a Madrid, al segle XX, a través de grups de missioners nord-americans que servien en missions arreu del món. A Catalunya van arribar als anys 70, paral·lelament al seu arrelament a la capital de l’estat.

A Catalunya, i segons les dades del CEO de 2020, el nombre d’adeptes és inferior a l’1%, i al Baix Llobregat hi ha un parell de centres, que encara es mantenen respecte al 2019. Un d’ells està ubicat a cavall entre l’Hospitalet i Esplugues, l’Estaca de l’Hospitalet. 

2.8. Els cultes orientals: budisme, hinduisme, taoisme, sikhisme i la fe Bahà’í

En els últims anys, sobretot a partir dels anys 70 del segle passat, l’interès per cultes originaris de l’orient ha crescut de manera important. Pel que fa a la comarca, trobem la presència de budistes, taoistes i hinduistes, així com adaptes del sikhisme i la fe Bahà’í. Segons les dades d’Afers Religiosos, aquesta població ocupa al Baix Llobregat menys d’un 1%.

D’altra banda, i respecte a l’any 2019, a la comarca han minvat el nombre de centres culturals on acudeixen els fidels d’aquestes religions, doncs tal i com indica el mapa religiós de 2022, només existeix un centre de culte hinduista i un altre de taoista.

Malgrat actualment no constaten centres de culte budistes a la comarca, al conjunt de Catalunya n’hi ha 65, i es la cinquena confessió amb més espais culturals després dels testimonis de Jehovà. Tot i que no està exactament a l’interior de la comarca, exerceix un influx important el temple budista del Garraf, Sakya Tashi Ling, molt pròxim a Castelldefels. Aquest espai, ubicat a l’antic palau Novella, acull un monestir budista des del 1996 i actualment ofereix visites guiades a tothom que desitgi conèixer més a fons aquesta religió.

L’hinduisme és, després d’aquesta, la segona religió oriental amb més àrees de culte, doncs en té 24 a la comunitat autònoma. Les seves comunitats van aparèixer al territori de la mà de catalans que se sentien atrets per les pràctiques orientals. Sovint es tractava de joves que simpatitzaven amb el moviment hippy que havien viatjat a l’extrem orient. Pel que fa a la fe Bahà’í, que actualment concentra 20 centres, és originària de l’Iran de 1863, i va ser propagada per Europa entre finals del segle XIX i principis del XX. A Catalunya, està present des de fa prop de seixanta anys.

El taoisme, però, només té 4 llocs de culte a Catalunya, essent la religió oriental amb menors xifres en aquest sentit. De fet, els darrers tres anys s’han tancat dos dels seus centres de culte. La seva història al Principat arrenca el 1979, amb l’obertura del primer centre gràcies a la iniciativa d’un capellà catòlic xinès. La resta de centres es van anar consolidant a partir del segle XXI. 

2.9. Els cristians ortodoxos: l’invisible 1,3% de la població

Al Baix Llobregat només hi consta un centre de culte ortodox, tot i que segons les dades del CEO de 2020 el cristianisme ortodox ocupa un 1,3% de la població – un percentatge major que el dels testimonis de Jehovà –. Aquest tipus de centre està agrupat dins la categoria d’esglésies orientals, on s’inclouen també els grecocatòlics i coptes. El centre en qüestió és l’Església Ortodoxa romanesa de Castelldefels.

Al global català compten amb 53 espais, majoritàriament capelles cedides per l’Església catòlica durant unes hores. El primer oratori d’aquestes confessions va ser creat a principis del segle XX a Barcelona, fruit de la feina de la comunitat grega de la ciutat. Més tard, ja a la dècada dels 60, un grup de catalans interessats en els rituals ortodoxos van impulsar una església catalana que actualment està sota la jurisdicció del patriarcat de Sèrbia.

2.10. L’ateisme i l’agnosticisme: la societat no creu en les deïtats, però si en altres espiritualitats

La presència diversificada de totes aquestes confessions religioses al territori català xoca amb dues tendències àmpliament presents a la comunitat autònoma: l’ateisme i l’agnosticisme. La població atea no creu en cap deïtat, mentre que els agnòstics es defineixen per la seva consideració de que l’home no és capaç de saber o demostrar si les deïtats realment existeixen o no.

Els ateus a Catalunya són un 18,6% de la població, i els agnòstics un 8,8%, segons dades del Baròmetre de religiositat del 2020. En còmput, es tracta d’un 27,4% de la població que no és adepte a cap creença religiosa. En aquest sentit, però, les dades indiquen que una part notable de la població no gira l’esquena a altres formes d’espiritualitat, doncs un 16,6% dels enquestats afirmaven “no creure en un Déu “personal”, però sí en alguna mena de poder superior”. A més a més, un total del 43,7% de la població es declarava bastant i molt d’acord en el fet de considerar-se “una persona espiritual”, independentment de la religió o creença particular.

Així, es demostra que hi ha una popularització evident de noves tendències espirituals dins la societat. No es tracta de creences o dogmes en el sentit més estricte de la paraula, sinó que són tendències – emanades de corrents orientals i adaptades al món occidental – que es veuen plasmades en una sèrie de pràctiques que busquen el benestar físic o emocional de l’individu.

Un exemple és el triomf dels centres de ioga, la proliferació de teràpies de reiki, l’ús cada vegada més conegut de la disciplina del tantra o la pràctica del mindfulness, una forma introspectiva obtinguda de la meditació budista. Aquestes han estat titllades per diversos sectors crítics com a pràctiques “pseudoespirituals” o “seculars”, allunyades de les doctrines de les quals són realment originàries, i amb un caràcter més terapèutic que religiós.

2.11. Oberts a la pluralitat: el 66,9% dels catalans consideren important conèixer la diversitat religiosa del territori

Al Baix Llobregat, llevat d’alguns episodis puntuals, les comunitats de les diferents religions mantenen una bona convivència i fomenten el treball interreligiós. Així ho afirmen des de la Generalitat, que sovint participa en aquests diàlegs a través de les administracions locals i autonòmiques.

De fet, aquest tipus d’actuacions tenen consonància amb la percepció de la majoria de la ciutadania, atès que, segons les dades del Baròmetre de religiositat del 2020, un 71,2% dels catalans consideraven bastant o molt important el diàleg i la cooperació entre comunitats religioses. De la mateixa manera, tot i que en un percentatge menor, el 61,5% era favorable a què les administracions públiques participessin en la promoció d’aquesta relació.

En aquest marc de treball interreligiós destaca el Grup de Treball Estable de Religions (GTER). L’activitat d’aquest ens es basa en potenciar el diàleg entre els líders religiosos. La seva presidència està formada per representants oficials, nomenats per les mateixes comunitats religioses que comptin amb el certificat de “notable arrelament”, atorgat pel govern central. Així, la presidència està formada per les confessions catòlica, jueva, islàmica i protestant, que ostenten el càrrec de manera rotativa. Actualment, aquesta posició pertany al Consell Evangèlic de Catalunya.

En conjunt, però, la presència variada i heterogènia de doctrines religioses al territori català és un fet que no només secunden els ens religiosos i institucions, sinó també la mateixa població, que entén la importància de conèixer tots els eixos culturals.

Segons el Baròmetre de religiositat 2020, gran part dels catalans es mostra obert a la diversitat existent a la comunitat autònoma, doncs el 66,9% consideraven que és molt o bastant important disposar d’algun coneixement sobre la diversitat religiosa, per tal de comprendre algunes expressions culturals o artístiques o determinades situacions polítiques. De la mateixa manera, i en matèria d’educació, es manté un ampli consens en referència a la incorporació d’una assignatura en la qual es doni formació a tots els nens sobre les principals religions del món, amb un percentatge del 71% a favor.

El nivell de tolerància respecte a la llibertat religiosa també es elevat a Catalunya, doncs un 37,2% de la població i un 17,6% estaven respectivament bastant d’acord i molt d’acord amb què els diversos grups religiosos poguessin obrir nous centres de culte en diferents localitats. Només un 15,5% no hi estava gens d’acord. En suma, la gran majoria dels catalans consideraven que el Dret a la Llibertat Religiosa està garantit a Catalunya, i, de fet, només un 5,3% s’havia sentit discriminat per motius religiosos.